Bones festes

A tots els que seguiu i entreu de tant en tant a aquest humil bloc vos desitge bones festes i millor any. Ho faig amb una imatge de la localització més espectacular que he pogut gaudir aquest 2013: Les Dents del Diable en l'illa de Senja. Gràcies per ser-hi.

Els amants

La rutina més rutinària potser és el desplaçament fins el treball. Dia rere dia el mateix trajecte, a la mateixa hora i de la mateixa manera. Ja fa anys que jo vaig a treballar amb el tren. Això em permet fer el desplaçament d'anada al matí mig endormiscat encara. Puge, em sente al costat dels matixos desconeguts-coneguts de cada dia i mire per la finestra sense veure res. Van passant els mateixos pobles, els mateixos arbres, les mateixes fàbriques i no els pare la més mínima atenció, ja els he vist moltes vegades. És com una mena de deixar-me portar en una especie de sedació superficial que em deixa el cap en blanc i de la qual després no recorde res.
Però l'altre dia va passar una cosa.  Una cosa que va trencar la monotonia habitual. A l'estació de Sant Feliu vaig veure una pintada, una pintada que abans no hi era, una pintada que deia: "No hi havia a Sant Feliu dos amants com nosaltres". Immediatament el meu cervell es va activar. Va esclatar Estellés. I vaig començar a pensar en qui hauria fet aquella pintada. Serà una persona jove o gran? Com serà la seva amada o el seu amat? Serà una declaració d'amor? Serà un crit de desamor? I no puc parar d'imaginar històries passionals, enamoraments compulsius i rebolicades trames d'amor. Cada vegada que passe i veig la pintada el meu cervell s'activa i comence a imaginar una nova història d'amor. No puc parar...
Per favor, si algú coneix l'autor o autora de la pintada que el posse en contacte amb mi.

Canon 5D MkII amb el Canon 24-105 a 55mm

f/11, 1/20s, ISO 100, degradat de 3 passos i trípode

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peçó d'una orella.

El nostre amor es un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

Vicent Andrés Estellés

Gola de Puchol

Després d'una llarga temporada sense poder anar a la meua terreta, per fi, he pogut retornar. I ha estat una bona oportunitat per retrobar-me amb els vells amics Vicent i José Luís. En aquesta ocassió també es va afegir l'agradable companyia de Marco. Sempre és un plaer compartir moments, conversa i esmorzar amb bona gent.

 Canon 5D MkII amb el Canon 17-40 a 17mm

f/11, 0.8s, 100 ISO, degradat invers de 3 passos i degradat neutre de 2 passos, trípode

L'aneguet lleig

L'aneguet lleig de la fotografia de costa a Catalunya és tota la costa central. La magnificència de la Costa Brava i la peculiaritat del Delta de l'Ebre s'emporten gairebé tot el protagonisme. De tant en tant m'agrada provar de treure alguna cosa de l'aneguet lleig. Avui ho he tornat a intentar. Les vegades que he vingut m'ha cridat l'atenció el color de l'aigua en aquesta part de la costa. Té un verd esmeralda molt suau que és molt especial (peculiar diria jo). Normalment, en dies coberts i plujosos el mar es torna grissenc, de color plom. Però en aquesta part de la costa no és així. Avui m'ha sorprés com la Costa de Garraf manté el seu esmeralda malgrat que el dia no siga gaire lluidor.

Canon 5D MkII amb el Canon 17-40 a 17mm

f/8, 1s, ISO 800, polaritzador i degradat neutre de 2 passos, trípode

Cap Martinet

Durant molt de temps les meues sessions nocturnes han estat amb lluna nova, amb foscor total, intentant captar, d'aquesta manera, el màxim nombre possible d'estrelles. Això suposa que si vols que es veja mínimament algun element del terra l'has d'il·luminar, cosa que em resulta molt complicada perquè done una imatge natural. D'un temps a aquesta part que li vaig trobant el gust a sortir amb una lluna petita, quan està molt baixa, de manera que la il·luminació és més sencilla de fer i permet captar relleus i textures d'una manera  molt més natural. D'una sessió en Cap Martinet aquest estiu passat. 

Vos recomane vore les imatges en gran fent clic a sobre.

 Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/2.8, 30s, ISO 2000, trípode

Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/2.8, 25s, ISO 2000, trípode

La fotografia de paisatge com a factor de risc d'obesitat

L’obesitat és una malaltia que afecta a les societats de l’abundància, com ara la nostra.  Hi ha factors de risc ben coneguts com el sedentarisme, la dieta inapropiada, la genètica o deixar de fumar.  Bé, doncs jo crec que he detectat un de no descrit: la fotografia de paisatge, especialment  la de les sortides de Sol.

D’un temps ençà , cada vegada que matine per fer la sortida de Sol, esmorze fins a 3 vegades. Abans de sortir sempre cau un cafè amb llet i unes galetes. No hi ha res com la cafeïna per mantenir la tensió d’aquests moments previs a la sessió on no saps què trobaràs ni les condicions que hi haurà ja que tot és fosc. Després de la sessió ve la baixada d’adrenalina, de vegades amb decepció i de vagades amb satisfacció. Ja ha passat el moment àlgid i, malgrat els resultats, sempre hi ha una davallada. És el moment d’esmorzar per la zona on haja sigut la sessió (tant si vaig sol com si vaig en companyia) Un bon entrepà i una dosi més de cafeïna (ara per compensar la baixada). Però encara hi ha més. En arribar a casa sovint estan tots esmorzant i és difícil resistir-se a no fer una altra picadeta d’alguna cosa (cafeïna inclosa sovint). Això implica que en unes 4-5 hores puc fer fins a 3 àpats. Si afegim que, normalment, les localitzacions de sortida de Sol tinc el costum de fer-les a prop del cotxe per estalviar temps de desplaçament i no haver de matinar encara més podem concloure que el balanç calòric és clarament positiu.

També és veritat que la mostra d’aquest estudi és únicament representativa de mi mateix i caldria fer un estudi amb una mostra més gran per arribar a aquestes conclusions.

Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/8, 1.3s, ISO 100, degradat neutre de 3 passos i trípode

Explorant nous indrets

Des de l'estiu que no havia tornat per Eivissa i aquest cap de setmana hi he tingut l'oportunitat. Tinc una llarga llista de llocs pendents d'explorar. Sembla mentida que una illa tan petita puga donar tants i tants racons per descobrir. La costa Nord, coneguda com "Es Amunts", està conformada per un seguit d'inaccessibles penya-segats. La dificultat d'accés als llocs fa que siga una de les parts millor conservades de l'illa. I són "Es Amunts" uns dels llocs que tinc pendents de coneixer a fons. 

El lloc que vaig coneixer aquest cap de setmana és dels que estaven marcats des de feia molt de temps. El primer contacte, com altres vegades, va ser a través d'una excursió familiar: per coneixer l'accés, veure el temps de caminada, i valorar possibles composicions amb llum del dia. També de fer alguna foto, ni que siga amb el mòbil. La bellesa del lloc és inqüestionable. Fa un temps va estar projectat construir en aquest indret i, afortunadament, això no es va produir. 

Ara ja només calia esperar el dia que pugués tornar, amb la grandària i alçada de lluna necessària i que no hi haguessin núvols. I va haver sort i totes aquestes condicions es varen donar a l'endemà mateix. Vaig decidir fer la baixada amb llum de dia, ja que moure's pel lloc té la seva dificultat perquè està ple de grans blocs de pedra que el cingle ha anat llançant. De fet trobar enquadraments és un repte entre tanta pedra. Vaig intentar aprofitar les darreres llums sobre Ses Margalides.

 Canon 5D MkII amb el Canon 17-40 a 40mm

f/11, 0.6s, ISO 100, filtre degradat neutre de 3 passos, trípode

Després, amb una mica de paciència, només va ser necessari esperar que la foscor guanyés terreny. Havia un fort onatge que no em va permetre arrimar-me gaire a l'aigua, però com que els enquadraments ja els tenia mitjanament vistos només va caldre fer alguna petita improvisació. 

 Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/2.8, 30s, ISO 1600, trípode

 Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/2.8, 30s, ISO 3200, trípode

Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/2.8, 30s, ISO 3200, trípode

Maridant

Dues de les coses que sempre m'ha agradat maridar és romànic amb estrelles. Poder, el fotografiar edificis mil·lenaris amb el cosmos de fons, té una dimensió de misteri i d'eternitat. No sé, però sempre m'ha agradat. Aquest cap de setmana he tornat a tindre l'oportunitat.
PD.- En aquesta entrada m'he prohibit dir dues paraules: tardor i contaminació lumínica :-)

Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/2.8, 30s, ISO 6400, trípode

Sant tornem-hi

Aquest és un lloc d'aquells dels què és molt difícil tornar sense res. No sé per què, però sempre que hi he vingut he tingut llum interessant. A més a més, és un d'aquells llocs en què la varietat de llums que he trobat ha estat de lo més diferent. Ho podeu comprovar aquí o aquí. Aquesta imatge d'avui és recent, amb un insòlit Lloret en màniga curta a l'octubre i acribillat pels mosquits.

Canon 5D MkII amb el Canon 24-105 a 28mm

f/8, 5s, ISO 100, polaritzador, degradat neutre de 3 passos i degradat neutre d'1 pas per al cel, trípode

El tio Canya se'n va a descansar

Ahir a la nit, en la dues vegades lleial (i tantes vegades infidel a sí mateixa) ciutat de València, el tio Canya se'n va anar a descansar. Ens ha deixat el grup Al Tall, després de més de 40 anys de de música. Agrair a tots els seus components tots els anys de feina, de compromís i de dignificar una llengua i un poble. Hi havem uns quants que seguirem, en el dia a dia, al tall, perquè queda molt per fer (poder massa).

Canon 5D Mk II amb el Canon 17-40 a 21mm

f/8, 1/2s, ISO 100, degradat neutre de 3 passos, trípode

CANT DE MAULETS

Eixiu tots de casa que la festa bull,
feu dolços de nata i coques de brull.
Polimenteu fustes, emblanquineu murs
perquè Carles d’Àustria, ha jurat els Furs.

Enrrameu de murta, places i carrers,
abastiu de piules, xavals i xiquets.
Aclariu la gola, amb vi i moscatell
que no hi ha qui pare, el pas dels maulets.

Vine Pilareta, que et pegue un sacsó,
els peixos en l’aigua i els amos al clot,
i si no l’empara, el Nostre Senyor,
tallarem la cua, a Felip de Borbó.

Si l’oratge es gira, en mal dels maulets
vindran altres dies que bufe bon vent.
Quant més curt ens lliguen, més perill tindran,
passeu-me la bota, i segui tocant.