Sovint considerem el paisatge humanitzat com un paisatge "de segona". Sembla que la fotografía de natura només pot mostrar llocs verges, sense que en la imatge es pugui veure cap empremta de la mà de l'esser humà. Certament les fotografies de llocs verges, recòndits i inaccesibles solen ser espectaculars i més encara quan les visualitzem amb un moment de llum únic i irrepetible.
En el nostre entorn assolir imatges d'aquestes no és gens fácil. Sempre apareix aquell pal de la llum en l'horitzó, o aquella carretera enmig de la imatge o la famosa contaminació lumínica en fotografíes nocturnes. De vegades veiem fotos sense cap señal de civilització, però potser al darrere del fotògraf que va fer aquella imatge hi ha un passeig marítim, o un molí eòlic o ves a saber què... Per exemple, una de les meues platges preferides d'Eivissa per anar a fer fotos és Es Figueral. Té un conjunt de roques enmig de l'aigua que donen molt de joc i les possibilitats compositives són molt grans. Aquesta imatge que vos puje no mostra cap element d'intromissió de l'home en el paisatge. Però al meu darrere hi ha uns quants hotels i a l'estiu és un autèntic formiguer.
Per contra hi ha vegades que en un indret fortament humanitzat hi ha més equilibri ecològic del que pot haver en un lloc com l'anterior. Per exemple: l'Albufera i la marjal de Valencia, un lloc a pocs kilòmetres d'una gran ciutat i que ha estat la claveguera de molts pobles del voltant durant molt de temps. Aquest paratge ha estat treballat per l'home des de fa segles per al conreu de l'arròs. És impossible fer una foto sense que la mà de l'home hi siga present. Però és un lloc de nidificació i cria de moltíssimes espècies d'aus i una de les zones humides més importants de l'Est peninsular. I, encara que fràgil, presenta un equilibri entre l'home i la natura.
Jo crec que fer fotografía d'aquest lloc també és fer paisatge de natura, no?