Volia que fos un viatge en solitari, de natura, a algún indret desconegut i fotogràfic. En solitari perquè aquest tipus de viatges tenen un carácter introspectiu important per mi. De natura perquè la natura m'ajuda molt a desconnectar, volia caminar i gaudir de llocs ferèstecs. A algún indret desconegut perquè la repetició de llocs en la web es sobresaturadora, ja sabeu que hi ha localitzacions repetides mil vegades que per mi no tenen atractiu. I de fotografía perquè portaría l'equip amb mi i intentaría plasmar l'experiència.
Així que, després d'estar valorant diferents opcions, l'elecció va ser Alemanya. Un país que mai m'ha decebut les diferents vegades que l'he visitat. I concretament visitaría la costa báltica on hi han uns penya-segats interessantíssims sobre el mar que, a més a més, están envoltats de fagedes i boscos. La combinació mar+fageda+tardor em resultava molt temptadora.
Aquests penya-segats tenen la peculiaritat què son d'una mena de guix que els dona un color blanc molt especial. La seva constant descomposició per efecte dels elements fa que sempre llueixin un blanc radiant.
En el nostre imaginari tenim una serie d'idees preconcebudes que ens fan pensar que les coses són, normalment, de la mateixa manera. Jo havia construït en la meva ment imatges de llum lateral sobre els penya-segats, de jocs de llum i ombres, de cels vermells. Clar, sóc mediterrani, havia construït imatges del Mediterrani. Però el Bàltic és diferent. Ni millor ni pitjor, diferent. Al llarg de tots els dies que hi vaig ser el Sol no va treure el nas en cap moment.
Així que vaig haver d'adaptar el meu pensament. Les boires, els núvols i la pluja són una constant. És clar que això no treu espectacularitat al lloc. El meu imaginari també associa tardor+bosc+montanya. Així que veure com la tardor arriba al mar i li fa un petó és d'aquelles coses que sempre portaré a dintre meu. Ara, el meu imaginari és més gran.
