divendres, 15 de gener del 2016

La foscor

Arribar de nit als llocs té una característica que, segons com es mire, pot ser una sort o un inconvenient. I és que la foscor fa que ens passen inadvertides situacions que amb llum ens farien replantejar-nos l'accés als llocs.
La platja d'avui ja ha estat protagonista del bloc en alguna altra ocassió. És un dels llocs més fotogènics de l'illa d'Eivissa. Ja vos vaig explicar una altra vegada que l'accés al lloc, sense ser perillós, té algún pas delicat i molt aprop de la mar.
Doncs bé, aquell matí havia pronosticat fort vent. Vaig decidir venir a aquest lloc perquè quedaba arrecerat del vent de NW i vaig suposar que podría haver un cel potent també. Al sortir del cotxe vaig sentir com la mar picava amb força. Durant uns instants vaig il·luminar tenuement amb el frontal i vaig veure que sí, que hi havia bastant mar de fons. Encara era negra nit. Vaig començar a caminar cap al meu objectiu per la platja de roques, pegat a la paret que la delimita. En la foscor era difícil preveure la intensitat i la distancia de les onades i el soroll en algún moment feia venir esgarrifances. En el primer pas estret vaig sentir una onada petar fortament sobre la roca i va caure sobre mi una moderada pluja d'aigua marina. Bé no passa res, continuem. En el segon pas estret en la meua fosca indefensió vaig sentir una onada i sobtadament l'aigua em va arribar gairebé a la cintura (per no citar cap part noble). Vaig grimpar a una roca després de l'ensurt i vaig estar rumiant si valia la pena seguir. Després d'uns instants de dubte vaig optar per continuar, ja que el més "arriscat" ja havia passat i la tornada, amb llum del dia, seria segurament més fácil.
De fet, si hagués arribat de dia al parking i hagués vist la situació real, segurament hagués girat cua.
La tornada va ser més fácil, amb alguna carrera per evitar un nou bany.
Vos puje un refluxe i un fluxe intentant transmetre la força que portava el Mediterrani aquell dia.