dijous, 27 d’agost de 2015

El Mediterrani a l'Atlàntic

Com cada any per vacances, tot i ser un viatge familiar, la càmera ha vingut esperant trobar forats i moments propicis per treure alguna imatge. Viatjar a l'Atlàntic i tindre cels rasos i onades minúscules és una d'aquelles coses que et fa riure per no plorar. La imatge que puje és del dia que vaig tenir més núvols i més onades.
Així que, per compensar el neguit, cada dia que no hi va haver bon cel o bona llum vaig apaivagar el meu malestar a base de marisc, peix i Albariño. I és que, com diu el refrany castellà: "No hay mal que por bien no venga"

dimecres, 22 de juliol de 2015

Fins la tornada

Com cada any per aquestes dates aquest bloc quedarà en repòs a causa de les merescudíssimes vacances del seu autor. Sigueu tan dolents com pugueu i ens veiem a la tornada. Salut!
 


diumenge, 5 de juliol de 2015

Posta de Lluna, posta de Venus i textures

Després d'unes quantes visites nocturnes a aquest indret no acabava de trovar alguna cosa que em satifés. Per fi, fa unes setmanes, vaig aconseguir un resultat que m'agrada, si bé continue donant-li voltes a composicions i diferents elements en el cel.
Aquest dia la Lluna i Venus a punt de pondre's reflectien en la mar els seus darrers sospirs.
 

diumenge, 28 de juny de 2015

Amb la petitona

La excusa va ser parar a Saragossa per no fer d'una tirada el viatge fins el Cantàbric. La realitat va ser sopar en un conegut restaurant per fer-nos un homenatge.
Tot passejant per la ciutat fent temps pel sopar va haver una llum molt maca. Una imatge captada amb la powershot g16 en manual, format RAW treballat amb el lightroom. Cada vegada més content de com treballa la petitona. Fins i tot en aquest contrallum hi ha información en tot l'histograma i els resultats són més que satisfactoris.
 

dimarts, 23 de juny de 2015

Estratègies

Havia estat plovent gairebé tot el dia i fins l'últim moment no vaig tindre clar si sortir a tirar algunes fotos. Finalment, vaig decidir anar cap a la platja i provar sort. El cel estaba pla, gris sense cap gràcia, si bé, en l'horitzó s'albirava una petita escletxa per on s'havia de pondré el Sol que, amb una mica de sort, podía donar algún joc. La marea estaba baixa i, en arribar, vaig veure que l'aigua en la seua retirada havia deixat uns solcs ben interessants sobre la sorra. Miraculosament no havia ni mitja petjada. Vaig clavar el trípode buscant aquelles diagonals, però la llum era plana, vaig fer algunes fotos de prova sense que el resultat fos el buscat. Així i tot vaig mantener la posició i vaig esperar més de mitja hora sense moure'm d'aquell enquadrament. Al final el Sol va aguaitar durant uns segons per l'escletxa, banyant la sorra i els penyasegats de daurat i creant un joc de llums i ombres que donava volum a l'escena. L'espera havia tingut el seu premi.
De vegades m'estic movent per la localització sense parar i quan arriba la millor llum estic en el pitjor lloc. De vegades m'estic quiet en un enquadrament i quan arriba la millor llum me n'adone que un altre lloc hauria estat millor. I de vegades (les menys) tant si et mous com si t'estàs quiet pots tindre el que esperes. Va com va.
Sort? Intuició? Casualitat? Planificació? Una mica de tot?
 


dimecres, 17 de juny de 2015

Sobre la saturació de localitzacions

La sobresaturació d'imatges a la què estem sotmesos cada dia fa que hi haja llocs que resulten veritablement repetitius i pesats de veure una i altra vegada. Normalment són llocs amb molt d'encant que es converteixen en emblemàtics de la fotografía de paisatge. Alguna vegada jo els he visitat i fotografiat com en el cas de l'entrada de ja fa un temps "Po ya que".

Els darrers dies he estat per la costa de Bizkaia un indret amb unes quantes localitzacions d'aquestes emblemàtiques en les que no hi havia estat mai. He estat en Barrika i en San Juan de Gaztelugatxe per primera vegada i no he fet fotos. Sacrilegi!!!
He visitat els llocs, però no he fet fotos (bo, les fotos familiars sí que les he fet, però les de veritat: no). No vaig sentir la necessitat de venir carregat amb l'equip perquè tot i no haver estat mai en aquests llocs els conec com la palma dela meua mà. Sabia que seria pràcticament imposible sortir-se'n dels enquadraments mil i una vegades vistos. Són llocs tan visitats i massificats fotogràficament que, malgrat la seva bellesa, no m'atreuen com a objectiu. Ja sé que està l'argument aquell de que es pot intentar ser original o que són llocs per tindre al disc dur. Però jo no els tinc i a hores d'ara em sento en pau amb mi mateix havent-hi anat i no havent fet fotos.
Per contra he gaudit de buscar, informar-me, mirar per Google Earth i anant a llocs dels quals gairebé no he sabut trovar fotos a la xarxa i trencant-me la closca intentant ordenar pedres. Segurament són llocs coneguts pels fotògrafs locals, però no están tan explotats i es pot estar sol fent fotos...
 


dimarts, 9 de juny de 2015

Petita mar

Una matinada d'aquelles en què la Mediterrània se'ns mostra amb una placidesa deliciosa. Són moments com aquest en què valores com és de preciosa la nostra petita mar. 
 

dimecres, 3 de juny de 2015

La pedrera

Pujaré algunes més de la Via Làctia des d'Eivissa, des d'una localització on ja tinc alguna nocturna al bloc, però des d'on no havia captat mai aquest cel ple de nebuloses. Val a dir que l'indret té molt d'encant i que la passejada fins arribar per la vora de la platja en una nit fosca té un encant especial.
El problema que vaig trovar va ser un vent bastant molest que movia l'aigua dels bassals i va impedir quie sortís el reflexe dels estels en l'aigua estancada.
 


dimarts, 26 de maig de 2015

El gran privilegi

Després d'una temporada aturat fotogràficament, el passat cap de semana ha estat molt intens. I ho ha estat en el sentit més pur de gaudir aquesta afició malaltisa de la fotografía.
Arriba la temporada de "Via Làctea". Fotografiar-la des d'Eivissa en aquesta época té l'inconvenient de que surt per sobre de l'illa de Formentera, amb la conseqüent presencia de llums. Això ha fet que durant dues llargues nits haja tingut sessions maratonianes aguaitant i buscant raconets des dels quals hi hagués algún enquadrament interessant i sense gaire contaminació lumínica. Han estat dues nits intenses, de solitud i de contacte directe amb la natura en un lloc tan humanitzat. Veure l'evolució de les constelacions en el cel al llarg de les hores ha estat una extraordinària experiència. Gaudir de la netedat d'aquell cel i d'aquells racons de la costa per a mi tot sol ha estat una barreja entre extasi i egoïsme.


I és que cada vegada estic més convençut que poder estimar i gaudir tota aquesta meravella és un grandíssim privilegi que tenim els que fem fotografía nocturna. Malgrat que una gran part de la gent pense que només som que uns frikis.

dissabte, 9 de maig de 2015

Vestida de nit

Pinto les notes d'una havanera
blava com l'aigua d'un mar antic.
Blanca d'escuma, dolça com l'aire,
gris de gavines, daurada d'imatges,
vestida de nit.

Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m'abracen, sento com callen,
el vent s'emporta tot l'horitzó.

Si pogués fer-me escata
i amargar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d'aquest món d'enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol

Els vells em parlen plens de tendresa,
d'hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.

Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d'un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i Pàtria, veles i flors.

Si pogués fer-me escata
i amargar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d'aquest món d'enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.
 
                                                                    Silvia Pérez Cruz