dimarts, 24 març de 2015

Canvi de cicle

Arriba la primavera i amb ella el canvi de cicle fotogràfic. Cada any per aquesta época tinc la sensació que alguna cosa acaba i comença una altra de nova: Aviat matinar per fer fotos será un suplici per l'hora, aviat será visible la via làctia amb tota la seva esplendor, aviat els camps floriran i petaran de vida...
 
Sembla que enguany la primavera ens regala molta i molta aigua en els seus inicis. L'arribada de la primavera sempre suposa un despertar de la vida adormida. El bosc encara dorm aletargat, però uns tímids brots comencen a despuntar en les branques. En poc temps sortirà la fulla i el verd tornarà a manar en aquest indret. Però mentrestant els arbres despullats van xopant-se amb aquesta pluja i preparant-se pel proper esclat de vida.
 
 

També vos pujaré dues imatges amb elements "artificials", però sense que serveixi de precedent.



dimarts, 17 març de 2015

Amb neu i amb sorra

 Buscar detalls en un gran paisatge és una d'aquelles activitats més entretinguda i a l'hora difícils que crec que hi ha en fotografía. Jugar amb les textures, els desenfocs, les expressions mínimes i les abstraccions... Personalment és una d'aquelles coses que més em costa. Avui vos pujaré dos intents, un amb neu i un altre amb sorra.

 

dimecres, 11 març de 2015

La boira i la cirereta

Imatges d'un dia tancat, d'aquells que penses que no será el millor dia per treure profit fotogràfic. Cel pla i gris, plugim, fred... Però els dubtes comencen a esvair-se quan, un cop arribat a la localització, les boires varen començar a dansar i desfilar per sobre de les agulles. Tot un espectacle, la bellesa del qual no he sabut reproduir ni de bon tros.

 
 
I com a cirereta final una escletxa de llum d'aquelles que dona uns segons de màgia i sensació de que ha valgut la pena estar-se dempeus més d'un hora en el mateix lloc, amb les mans glaçades i amb molta son.
 

dimarts, 3 març de 2015

Primeres llums, de la Lluna i del Sol

Recorde perfectament que el pronòstic de núvols per aquesta albada era del 58%. Com podeu comprobar la varen encertar de ple. Però, si més no, la seva absència em va permetre composar alguna cosa amb la lluna que tot just havia sortit uns instants abans. Primeres llums, de la Lluna i del Sol.
 
f/8, 30s, ISO 250

dimecres, 25 febrer de 2015

Llum rasant

En aquesta època de l'any el Sol es pon a la Cerdanya de manera longitudinal a la vall. És així com crea una llum rasant lateral molt guapa, ja que el Sol no desapareix fins que està molt baix. Dues postes de Sol diferents d'un cap de semana deliciós per la vall.
 
 f/8, 1/100, ISO 400, polaritzador, degradat neutre d'1 pas per al cel
 
f/8, 1/40s, ISO 400, polaritzador i degradat neutre d'1 pas per al cel

dijous, 19 febrer de 2015

Es Canaret


Es Canaret és un lloc del la costa Nord d'Eivissa amb una bellesa especial. Malgrat el foc de fa uns anys el lloc ha conservat un encant molt especial i quan arribes arran d'aigua te n'oblides dels cadàvers de pi que has recorregut en la baixada. És curiós que per arribar-hi s'ha de creuar els jardins d'una casa (mansió) particular per un camí habilitat i degudament senyalitzat.
Buscant información sobre el lloc he vist que aquest indret pertanyia a un pagès anomenat Xomeu d'en Marçà. Molt sovint, Xomeu no tornava a casa de nit i dormia en una cova que hi ha a tocar de la cala per tal de guanyar temps i sortir d'hora a l'endemà amb el seu llaüt a pescar gerrets o conrear el seu hort. Amb l'aigua que manava de la Font d'es Canaret i recollia en el safareig regava la vinya. En la cova tenia un poal on trepijava el raïm i unes quantes botes on emmagatzemava el vi que produïa. Xomeu també criava conills i com que no tenien l'habilitat de nedar els tenia confinats en l'illot d'es Canaret que veieu en la foto. El fill de Xomeu, que també es deia Bartomeu com el seu pare, va portar una vida molt semblant a la del seu pare i va seguir fent pràcticament les mateixes coses.
Però varen arribar els anys 60 i amb ells el turisme, els hippys i els nòrdics. I la vida de la illa va fer un tomb com no s'havia produit des dels principis dels temps. I els terrenys varen ser venuts, una historia llargament repetida a Eivissa. El comprador va ser Herr Sieffried Otto, propietari d'una multinacional alemanya que fabrica paper moneda. I es va construir una casa amb una torre, a l'alçada de la seva categoría, a tocar de la cala. I així va ser com el propietari d'aquests terrenys va pasar de ser un pagès d'espardenya a ser un multimilionari de sabata.
Sembla que el camí a la cala va intentar ser tancat en varies ocassions. Però afortunadament, en aquest cas, les autoritats no ho varen permetre i encara es pot pasar a gaudir d'aquest solitari i encisador racó.

 
f/8, 30s, ISO 400, degradat neutre de 10 passos

divendres, 13 febrer de 2015

Cloud City

He hagut d'ultrapassar els cuaranta anys per fer una cosa que no mai havia fet ni pensat que faria: Veure tota la saga de Star Wars. Podem considerar que ha estat un dany colateral de la meua paternitat  que no només m'ha dut a veure totes les pel·licules vàries vegades sino que m'ha portat també a llegir grans obres de la literatura universal com ara "Como ser un buen Jedi" o el "Diccionario visual de Lego Star Wars". Podríem dir que, a hora d'ara, sóc un gran expert en la materia.
El dia que vaig fer la foto de l'entrada d'avui no vaig poder deixar de pensar que em recordava "la ciudad de las nubes", que, per si no ho sabeu, es una colònia minera de gas tibanna que hi ha al planeta Bespin i que és on Lando Calrisian traiciona a Han Solo, si bé després és capaç de rectificar el seu error.
En fi, frikismes de la cinquena década de la vida.
Salut i que la força vos acompanye.
 
f/11, 1,3s, ISO 100

divendres, 6 febrer de 2015

La torre del Cap des Jueu

De tot el sistema de torres defensives que envolta l'illa d'Eivissa la que, segurament, està en un lloc més espectacular és la torre del Cap des Jueu. Les vistes cap als penyasegats i cap a Es Vedrà i Es Vedranell són, senzillament, encisadores.
Tot i haver pujat a aquest lloc un munt de vegades mai hi havia vingut a fer fotos. Segurament perquè és un d'aquells llocs que, de veure tantes imatges d'ell, no li trobava motivació. De totes maneres em vaig adonar que les imatges que havia vist d'aquest lloc eren sempre de postes de Sol i alguna nocturna, però cap de sortida de Sol (si més no que jo recordara). Així vaig veure que, pels volts del solstici d'hivern, el Sol quan trenca per l'horitzó il·lumina lateralment i directa els dos illots i la torre. La resta de l'any el Sol surt per darrere de Cap Llentrisca i ja no es dona aquesta possibilitat.  Aprofitant un bon pronòstic de cel vaig pujar amb la idea de fer la foto. Però finalment el pronòstic es va cumplir amb escreix i va haver tants núvols que el Sol no va il·luminar res directament. Bé, almenys vaig treure les teranyines del Big Stopper i vaig fer alguna expo llarga buscant núvols moguts al cel. Després d'esperar una bona estona i veient la poca possibilitat de bona llum vaig decidir abandonar.
 
 f/8, 117s, ISO 100, filtre neutre de 10 passos i degradat soft de 2 passos per al cel
 
Just a mitja baixada, de manera sobtada, el cel es va començar a obrir i a correcuita vaig treure els estris per captar els desitjats rajos de Sol laterals sobre els illots, però la torre ja no hi era... Caldrà repetir el proper solstici.

f/11, 0,5s, ISO 100, degradat de 2 passos

diumenge, 1 febrer de 2015

Canción para el elegido

Siempre que se hace una historia
se habla de un viejo de un niño o de si,
pero mi historia es difícil
no voy ha hablarles de un hombre común.
Haré la historia de un ser
de otro mundo de un animal de galaxia,
es una historia que tiene que ver
con el curso de la vía láctea,
es una historia enterrada,
es sobre un ser de la nada.

Nació de una tormenta
en el sol de una noche
el penúltimo mes,
fue de planeta en planeta
buscando agua potable. 
Quizás buscando la vida
buscando la muerte
eso nunca se sabe,
quizás buscando siluetas
o algo semejante que fuera adorable
o por lo menos querible besable amable.

Él descubrió que las minas
del rey Salomón se
hallaban en el cielo
y no en el África ardiente
como pensaba la gente. 
Pero las piedras son frías
y le interesaban calor y alegría
las joyas no tenían alma
solo eran espejos colores brillantes.  
Y al fin bajo hacia la guerra...
perdón quise decir a la tierra.

Supo la historia de un golpe
sintió en su cabeza cristales molidos
y comprendió que la guerra
era la paz del futuro. 
Lo mas terrible se aprende enseguida
y lo hermoso nos cuesta la vida. 
La ultima vez lo vi irse
entre humo y metralla
contento y desnudo. 

Iba matando canallas
con su cañón del futuro,
iba matando canallas
con su cañón del futuro
 
                                                                 Silvio Rodríguez
 
 

diumenge, 25 gener de 2015

El paisatge humanitzat

Sovint considerem el paisatge humanitzat com un paisatge "de segona". Sembla que la fotografía de natura només pot mostrar llocs verges, sense que en la imatge es pugui veure cap empremta de la mà de l'esser humà. Certament les fotografies de llocs verges, recòndits i inaccesibles solen ser espectaculars i més encara quan les visualitzem amb un moment de llum únic i irrepetible.
En el nostre entorn assolir imatges d'aquestes no és gens fácil. Sempre apareix aquell pal de la llum en l'horitzó, o aquella carretera enmig de la imatge o la famosa contaminació lumínica en fotografíes nocturnes. De vegades veiem fotos sense cap señal de civilització, però potser al darrere del fotògraf que va fer aquella imatge hi ha un passeig marítim, o un molí eòlic o ves a saber què... Per exemple, una de les meues platges preferides d'Eivissa per anar a fer fotos és Es Figueral. Té un conjunt de roques enmig de l'aigua que donen molt de joc i les possibilitats compositives són molt grans. Aquesta imatge que vos puje no mostra cap element d'intromissió de l'home en el paisatge. Però al meu darrere hi ha uns quants hotels i a l'estiu és un autèntic formiguer.
 
 
Per contra hi ha vegades que en un indret fortament humanitzat hi ha més equilibri ecològic del que pot haver en un lloc com l'anterior. Per exemple: l'Albufera i la marjal de Valencia, un lloc a pocs kilòmetres d'una gran ciutat i que ha estat la claveguera de molts pobles del voltant durant molt de temps. Aquest paratge ha estat treballat per l'home des de fa segles per al conreu de l'arròs. És impossible fer una foto sense que la mà de l'home hi siga present. Però és un lloc de nidificació i cria de moltíssimes espècies d'aus i una de les zones humides més importants de l'Est peninsular. I, encara que fràgil, presenta un equilibri entre l'home i la natura.
Jo crec que fer fotografía d'aquest lloc també és fer paisatge de natura, no?