dimecres, 10 de febrer de 2016

El meu premi

Aquella tarda vaig estar pensant molta estona si valia la pena sortir a intentar-ho. El cel havia estat cobert tot el dia i ho seguia estant. Però a última hora semblava que s'obria una mica i es va activar l'interruptor del sisè sentit. Recorde que abans de sortir de casa li vaig dir a la dona: "Aquest és un d'aquells dies que puc tornar sense fotos o, per contra, amb la memòria plena".
En arribar a la localització (un clàssic) la cosa pintava molt bé: cel amb núvols interessants, una escletxa a sobre de l'horitzó i mar mogudeta. Ara ja només quedava que batre la coctelera i esperar una mica.


I, com era d'esperar quan el Sol va arribar a l'alçada de l'escletxa, l'espectacle va estar servit. Va haver una explosió de llum i color d'aquelles que es pot veure molt poques vegades. Els núvols es van tenyir de vermells i taronges mentre les onades batien constantment. Sabent que estava davant d'una ocassió especial calia temperar els nervis i actuar amb sang freda, encara que de vegades és ben difícil...


Les fotos d'avui són d'aquelles que hom podria pensar que porten la saturació a tope. Res més lluny d'això, la saturació de color està baixada 8 punts i així i tot sembla que estem davant d'una situació irreal. I aquesta és la veritable essència de la meua manera d'entendre la fotografia: haver visitat aquest lloc centenars de vegades fins trobar una situació tan extraordinària com aquesta sense necessitat de crear-la artificialment. El premi a la constància i al deixar-se sorprendre per la natura. El meu premi.

dilluns, 1 de febrer de 2016

300

Amb la present entrada el bloc ja en té 300, nombre rodó. A més a més la propera setmana farà 6 anys que vaig encetar-lo. Com a persona constant que sóc l'he anat alimentant amb freqüència bastant regular i he pujat fotos a mesura que he anat fent-ne. Al llarg de tot aquest temps han passat moltes persones per aquest humil espai. Algunes hi són des de l'inici, altres ja no hi són i d'altres tot just acaben d'arribar. A tots vosaltres que heu mostrat en algun moment interés i heu invertit alguns segons en mirar i llegir el que faig vos vull donar les gràcies.


Quan el bloc va naixer les xarxes socials tot just començaven a treure el nas. A poc a poc s'han apropiat de part de les nostres vides. Cada dia consumim centenars d'imatges a traves d'elles, mostrem la nostra complacència amb un clic o limitem el nostre llenguatge a la tirania que abasta fins a 140 caracters. Tota aquesta despersonalització fa que em mantinga fidel al bloc, perquè trobe que és una manera molt més genuina de gaudir de la vostra companyia. Confie en seguir endavant amb la mateixa empemta de l'inici. Al final el bloc és com un animalet que has de cuidar, l'has d'alimentar sovint. 


Acompanye l'entrada amb imatges que havia perdudes pel disc dur i que aviat deixaran de ser imatges perdudes pel meu disc dur per passar a ser imatges perdudes en la immensitat d'internet. Són fotos captades al viatge que vaig fer al "gran nord" ja fa 3 anys. Aprofite per comunicar-vos que aviat tornaré al "gran nord" i que tinc l'esperança de poder gaudir com ho vaig fer la darrera vegada. Tanmateix espere que algú de vosaltres també puga gaudir, ni que siga uns instants, amb les imatges que portaré. Si és així l'objectiu del bloc estarà assolit. Imatges i instants.

dilluns, 25 de gener de 2016

Macondo

Vaig anar a cercar boires i vaig trobar boirines. El silenci d'una passejada per la cinglera a primera hora del matí en solitud és una d'aquelles coses de la vida que no té preu. Vaig començar disparant contrallum, quan el Sol ja escalfava els núvols de tons càlids mentre a la vall la foscor i la fredor continuaven regnant.


Quan el contrallum es va tornar impossible vaig montar el tele i va arribar el moment de buscar detalls. Llums insinuants i siluetes que ofereixen una visió màgica, digna d'una novel·la de García Marquez.


De fet, en algun moment, em va semblar veure alguna casa dels afores de Macondo. Alguna casa que era la fàbrica de boira.


Com deia Gabo: "Macondo més que un lloc és un estat d'ànim"

dimarts, 19 de gener de 2016

Treient teranyines

De les dues sessions anterios que he pujat fotos, vaig aprofitar per fer una cosa que feia molt de temps que no practicava: llargues exposicions. Així que, aprofitant la mala mar que hi havia vaig treure les teranyines del big stopper i el vaig montar. Buscant jocs de línies. Una foto de cada localització.
 

divendres, 15 de gener de 2016

La foscor

Arribar de nit als llocs té una característica que, segons com es mire, pot ser una sort o un inconvenient. I és que la foscor fa que ens passen inadvertides situacions que amb llum ens farien replantejar-nos l'accés als llocs.
La platja d'avui ja ha estat protagonista del bloc en alguna altra ocassió. És un dels llocs més fotogènics de l'illa d'Eivissa. Ja vos vaig explicar una altra vegada que l'accés al lloc, sense ser perillós, té algún pas delicat i molt aprop de la mar.
Doncs bé, aquell matí havia pronosticat fort vent. Vaig decidir venir a aquest lloc perquè quedaba arrecerat del vent de NW i vaig suposar que podría haver un cel potent també. Al sortir del cotxe vaig sentir com la mar picava amb força. Durant uns instants vaig il·luminar tenuement amb el frontal i vaig veure que sí, que hi havia bastant mar de fons. Encara era negra nit. Vaig començar a caminar cap al meu objectiu per la platja de roques, pegat a la paret que la delimita. En la foscor era difícil preveure la intensitat i la distancia de les onades i el soroll en algún moment feia venir esgarrifances. En el primer pas estret vaig sentir una onada petar fortament sobre la roca i va caure sobre mi una moderada pluja d'aigua marina. Bé no passa res, continuem. En el segon pas estret en la meua fosca indefensió vaig sentir una onada i sobtadament l'aigua em va arribar gairebé a la cintura (per no citar cap part noble). Vaig grimpar a una roca després de l'ensurt i vaig estar rumiant si valia la pena seguir. Després d'uns instants de dubte vaig optar per continuar, ja que el més "arriscat" ja havia passat i la tornada, amb llum del dia, seria segurament més fácil.
De fet, si hagués arribat de dia al parking i hagués vist la situació real, segurament hagués girat cua.
La tornada va ser més fácil, amb alguna carrera per evitar un nou bany.
Vos puje un refluxe i un fluxe intentant transmetre la força que portava el Mediterrani aquell dia.
 
  

divendres, 8 de gener de 2016

Assignatura pendent

Tot just fa un any vaig quedar amb una assignatura pendent. Aixi que calia treure's l'espina i mirar de superar l'assignatura.
Una matinada en un indret esplèndid on savent buscar l'hora adequada es pot escoltar el silenci i embaladir-se amb la llum.

diumenge, 3 de gener de 2016

Retorn

Quan aquesta entrada es publique jo estaré a Eivissa. Per diferents circumstàncies he estat vora mig any sense anar a s'illa. Ara tinc l'oportunitat de tornar i estar-hi uns quants dies. Tinc mono: mono de platja, mono de crepuscle i mono de nits clares estrellades. A veure si els Déus són propicis i puc tornar amb alguna bona imatge.
Mentrestant vos puje una foto d'aquest estiu. És la part Nord de l'illa en una matinada ben plàcida. Si vos fixeu cap al fons, tot just per on trenca el Sol, es veu el perfil de l'illa de Mallorca. Segur que el petit vaixell que s'endinsa cap a la immensitat de la mar acaba arribant a bon port després d'una travesa plena de vivències i nous reptes. El mateix que vos desitge en aquest 2016 que tot just acaba de començar. Salut!

dimarts, 29 de desembre de 2015

Ala de colibrí


Molt sovint hi ha icones fotogràfiques que están retratades fins a la sacietat i que envaeixen les xarxes. Un exemple pot ser el pinet de la Mar Menuda de Tossa de Mar. Un lloc d'aquells fotografiat milions de vegades i del que podem trobar infinitat d'imatges amb molts diferents tipus de llum. Aquest pinet segurament s'ho té molt cregut: tothom ve a fer-li fotos! Deu ser un pi molt vanitós.
 
Tot just passejant un dia, no gaire lluny d'allà, vaig trovar un altre pinet molt semblant, però que mai havia vist fotografiat. Pot ser no és tan bonic, ni tan espectacular, però també té dret que algú el fotografie, no? Així que al cap d'uns dies vaig tornar en millor moment de llum per fer-li una foto. De fet, crec que me l'estime més que al pinet de Tossa, que em sembla una mica xulet. I és que sempre he tingut debilitat pels menystinguts, pels proscrits i per les flors marcides. 
 

Hoy me propongo fundar un partido de sueños,
talleres donde reparar alas de colibríes.
Se admiten tarados, enfermos, gordos sin amor,
tullidos, enanos, vampiros y días sin sol.

Hoy quiero a patrocinar el candor desahuciado,
esa crítica masa de Dios que no es pos ni moderna.
Se admiten proscritos, rabiosos, pueblos sin hogar,
desaparecidos deudores del banco mundial.

Por una calle
descascarada
por una mano
bien apretada.

Hoy voy a hacer asamblea de flores marchitas,
de deshechos de fiesta infantil, de piñatas usadas,
de sombras en pena -del reino de lo natural-
que otorgan licencia a cualquier artefacto de amar.

Por el levante,
por el poniente,
por el deseo,
por la simiente.

por tanta noche,
por el sol diario,
en compañía
y en solitario.

Ala de colibrí,
liviana y pura.
Ala de colibrí
para la cura.
 
Silvio


dilluns, 21 de desembre de 2015

Un any més

Des d'aquest petit espai personal que és "Imatges i instants" us desitge a tots els que em seguiu unes bones festes i que el 2016 siga, com a mínim, magnífic. 

dilluns, 14 de desembre de 2015

Va d'arbres

Continue procesant material del viatge a Alemanya, ja llunyà. I és que el temps passa volant. Les 3 fotos que pujaré avui corresponen a arbres peculiars, pel seu tamany o pel seu color. Com ja vos vaig dir en alguna entrada anterior sobre aquest viatge, la part exterior i més exposada de la fageda presentaba tonalitats de tardor. Per contra la part interior era encara ben verda.

El bosc de Jasmund és una gran fageda que mai ha arribat a explotar-se forestalment i conserva l'aspecte verge de les antigues fagedes que anys enrere varen cobrir gran part del continent europeu. Aquesta fageda està catalogada com a part de les fagedes primàries dels Càrpats i està considerada per l'UNESCO com a patrimoni de la humanitat.
Un bon lloc on perdre's i on no descarte tornar alguna vegada. Natura en estat pur.