dilluns, 2 de maig de 2016

Boira i fageda

L'esclat de verd ja ha vestit la fageda. Aquell verd elèctric de la fulla nova que cada any motiva alguna que altra escapada per fotografiar-lo, a poder ser, amb boira. L'altre dia va arribar el moment d'enguany. El lloc un clàssic: el Montseny (com no?). Podria haver anat als llocs habituals, als salts d'aigua i la riera que dona aquelles fotos tan vistoses (i tan vistes). Però vaig pensar que calia canviar de rotllo, aquelles fotos ja les tinc. Així que vaig agafar un corriol qualsevol i vaig començar a caminar, deixant-me portar pels sons i la solitud del bosc, buscant imatges íntimes, imatges que reflectessin les sensacions del moment.




diumenge, 24 d’abril de 2016

Des del forat

Un lloc d'aquells ben conegut i fotografiat. L'enquadrament clàssic és frontal  amb el detall del forat i si pot ser amb la llum entrant al seu través millor. Aprofitant les pluges d'aquesta setmana hi vaig anar a veure que trobava, feia molt de temps que no hi venia. Tot i que la riera baixava molt terbola vaig gaudir d'aquest indret meravellós en la solitud d'un dia entre setmana. Em va decebre trobar el lloc brut, molt brut de marraneries variades que els visitants hi han abandonat a manera de deixar alguna impromta en la història de la humanitat...
Com que l'enquadrament clàssic ja el tinc i a aquella hora la llum no hi entrava pel forat, vaig intentar buscar alguna cosa una mica diferent des del forat.



diumenge, 10 d’abril de 2016

Repetir i repetir

Aquest lloc és ben bonic. I apartat. Ja són vàries les vegades que he vingut, però mai he tingut sort amb les llums. Normalment faig enquadraments des de dalt, però aquesta tarda em vaig baixar a provar sort. Com que la llum no prometia gaire vaig decidir montar el filtro neutre i fer una llarga exposició. Però la imatge que vull encara està per fer, així que hi tornarem...

diumenge, 3 d’abril de 2016

Segons qui s'ho mire

La d'ahir va ser una matinada gris, molt gris i freda. Les boires conjuguen normalment bé amb la llum del Sol ja que creen el seu joc de llums i ombres oníric donant molt de joc fotogràfic. Però ahir no va haver Sol. Tot i això veure dansar les boires per les valls sempre és un espectacle digne d'admiració.


Com que no va haver possibilitat de fer coses en color va ser un bon moment per intentar crear alguna imatge més personal, més íntima. Alguna imatge d'aquelles que pot agradar molt o gens segons qui s'ho mire.

dimecres, 30 de març de 2016

Matinada accidentada

Aquella matinada vaig sortir amb la idea de ficar-me entre els arrossars i improvisar. Anar passant pels caminals de la marjal fins trobar algun detall, algun reflexe, alguna imatge que em fes baixar del cotxe i treure la càmera. Però no va poder ser. Per sorpresa meua tots els camins que sortien des de la carretera principal estaven tallats amb una tanca i un rétol que indicava que havia caçadors i era perillós passar. Els tirs eren clarament audibles, així com el rebombori excitat dels gossos. Certament ficar-se entre el canyissar a les fosques buscant enquadraments no semblava la millor idea. Així que vaig haver de desistir i anar a un lloc que, malgrat tindre'l ja molt fotografiat, m'assegurava que ningú em fotria un tir.

dimecres, 23 de març de 2016

L'empedrat

Aquest lloc és un d'aquells raconets amagats d'Eivissa on encara es pot respirar una mica de pau i tranquil·litat malgrat que està envoltat per llocs molt concorreguts. Perdut en la nit del temps en aquest indret hi havia un moll, parlem de la època púnica o romana. Aquest moll servia per embarcar materials molt preuats en aquells temps com ara la sal o la púrpura. Prova de la importància d'aquest lloc va ser la posterior construcció (pels voltants del segle XVI) d'una torre defensiva a escassos metres. El decurs del temps s'ha encarregat d'anar enderrocant el vell moll, d'anar desmontant les pedres que el conformaven i anar-les escampant pel lloc. Això ha creat en l'actualitat un empedrat ben curiós i bonic que pot fer somniar en albades del segle XXI.

dimecres, 16 de març de 2016

Sobre la globalització i la fotografia

Ja fa més d'una década que vaig visitar les Lofoten per primera vegada. Va ser un viatge de vacances d'estiu on gaudir del Sol de mitjanit. Portava una petita compacta i va ser un viatge sense gaire pretensions fotogràfiques. Ens vàrem allotjar en un hotel, el recepcionista del qual, ens va recomanar tornar-hi cap al febrer o març, que és l'època on les illes estan més boniques. Aquest missatge va quedar gravat en la meva ment com un projecte a fer alguna vegada. Van anar passant els anys fins que enguany, de manera sobtada, se'm va oferir la possibilitat d'anar-hi. Al llarg d'aquests anys que han passat ha esdevingut el "boom" de la fotografia digital i de les xarxes socials. Tanmateix les Lofoten s'han convertit en un d'aquells destins fotogràfics "de moda" els darrers anys, així que imaginava que la quantitat de fotògrafs que trobaria seria considerable. 

Realment la quantitat de gent que fa fotos ha crescut exponencialment des de principis de 2000. A més a més la facilitat actual per compartir imatges ha portat a que fenòmens com ara una aurora boreal, fenòmen espectacular i únic com pocs, s'haja banalitzat i sovint, quan en veiem una foto pensem: "Uf, una altra aurora". Certament l'experència de veure en directe una aurora pense que és una d'aquelles coses que s'ha de fer, si més no, un cop a la vida; i si es pot fotografiar millor encara. Per exemple aquella nit vàrem tindre un espectacle digne de la millor empresa pirotècnica del món: experiència a no oblidar.


En el moment àlgid de llums verdes varen aparéixer de sobte dues furgonetes plenes d'alemanys que sorollosament varen desembarcar,  i que literalment, ens varen envair i avassallar. Jo ja no vaig fer cap altra foto més. Altres nits també vàrem gaudir de companyia que, de vegades, era molt impertinent i maleducada a l'hora de fer llums o posar-se enmig. Conseqüències de la massificació.


Així vaig observar una sèrie de punts de pelegrinatge fotogràfic predeterminats on tothom es dirigia de manera sistemàtica. Un d'aquests punts era el pont de Hamnoy. Cada matí s'aplegaven una munió de fotògrafs al mateix lloc com si no hi hagués més llocs per fer fotos. Tots junts a fer la mateixa foto que ja havien vist per internet en més d'una ocassió. El matí d'aquesta fotografia vaig comptar 27 fotògrafs ( ! ). Fixeu-vos que hi ha una ovella negra disparant cap a l'altra banda. Aquest, segurament, faria bona amistat amb mi.


La foto a fer és la següent. El lloc és bonic de collons i les circumstàncies de llum, evidentment, cada dia poden ser distintes podent obtenir la imatge amb matissos molt diferents. Però la sensació va ser una mica d'estar envoltat de coleccionistes de cromos en busca del cromo que els hi faltava per completar la colecció.


Certament veure 27 persones de diferents nacionalitats en el mateix lloc fent la mateixa foto fa pensar i plantejar-se moltes coses. On queda l'originalitat? I la creativitat? Què és del factor preparació d'un viatge? Això és fotografia de natura o de paisatge?

Els que passeu per aquest bloc alguna vegada sabeu que no m'agrada anar a llocs molt trillats i que intente trobar llocs distints o punts de vista diferents. Com sempre passa en aquestes ocassions només cal apartar-se una mica de la "ruta clàssica" per trobar indrets de molta bellesa on fer fotos en solitari. Les tres fotos que vos posaré a continuació són d'una sessió molt bona "mano a mano" amb el company  Eduard Marquès en un lloc on no hi havia cap altre fotògraf més. Tots hi eren a les 2 o 3 platges on tothom que vaja a Lofoten ha d'anar a fer fotos...




I amb aquesta entrada done per tancat el capitol del viatge a Lofoten,

dimecres, 9 de març de 2016

Llocs llunyans

Tots sabem que, probablement, les millors fotos que puguem fer seran preses en el nostre territori, a una distància prudencial de casa. La possibilitat de repetir els llocs i la coneixença del territori ens donen l'oportunitat de poder treballar les localitzacions, de preveure les condicions que tindrem i treure el màxim profit de cada lloc en el decurs del temps i dels intents. 


Quan fem un viatge fotogràfic a un lloc on difícilment tornarem estem molt limitats pel factor sort. No poder repetir els llocs ens aboca a confiar en la nostra fortuna a l'hora de tindre bones llums i difícilment trobarem allò que hem somniat durant tota la preparació del viatge a cada indret que visitem. Les nostres possibilitats seran, per tant, molt limitades; cosa que d'altra banda, ens porta en moltes ocassions a fer treballar el cervell i el cor quan no tenim gaire bones condicions.


Però hi ha un factor que crec que encara és més limitant, sobretot si viatgem a un lloc radicalment distint del nostre medi habitual. Tot allò que veiem, tot allò que sentim i percebem és tan diferent que arriba a saturar els nostres sentits. Trobem que TOT és fotografiable i intentem captar continuament tot el que ens envolta. Això fa que moltes vegades el resultat de les nostres imatges és un tant documental, merament descriptiu. No per això les imatges deixen de ser molt maques, però en aquestes circumstàncies resulta molt complicat ser original i podem perdre l'espontaneïtat que tenim a la vora de casa. 

divendres, 4 de març de 2016

Va de panos

Feia molt de temps (anys) que no feia panoràmiques. Normalment no he d'imprimir a grans tamanys i sempre he pensat que les panoràmiques són incòmodes per mostrar i veure a traves de pantalla. Durant el viatge em va sobtar que els companys en feien sovint. La veritat és que els espais de Lofoten, de vegades, era difícil encabir-los en una sola foto. Així que em vaig animar i vaig disparar algunes panoràmiques, pensant que potser després ni me les miraria, Però he montat unes quantes i el resultat no em desagrada, així que vos mostre tres de les que he fet. 



dilluns, 29 de febrer de 2016

Efectes secundaris

La platja de la muntanya era molt més polivalent del que us vaig explicar en la darrera entrada. Tenia efectes secundaris. Vull dir amb això que no tot era fotografia d'aurores en la platja de la muntanya. En un raconet hi tenia una surgència d'aigua que generava un petit rierol. Allà es barrejava la sorra de diferents colors i el glaç, originant formes capricioses i surrealistes que podien tenir entretingut a qualsevol durant una bona estona.



L'altre efecte secundari de la platja de la muntanya era el cementeri. A tocar de la platja hi havia un cementeri que segurament és un d'aquells llocs on qualsevol voldria descansar eternament. Quan ja n'estaves fart de fer aurores a la platja tan sols calia caminar uns centenars de metres per buscar un motiu diferent amb què emplenar les fotografies.