Aquell dia el pronòstic del temps no era gens prometedor. Així i tot, quan estàs lluny de casa, cal aprofitar i intentar treure el màxim de les situacions perquè és posible que no hi tornes a anar a aquell lloc mai més.
A les 8:00 del matí vaig començar a caminar sota una fina pluja. Una hora i mitja després estava en la localització triada: els penyasegats. La pluja combinada amb un persistent vent va fer infructuosa l'opció de fer fotos malgrat que el que tenia davant meu era preciós. Així que després d'uns pocs intents on era imposible sortir-se'n amb els filtres, la cámara i el paraigua vaig decidir marxar. El dia prometia ben poc, ja que el pronòstic del temps per la tarda encara era pitjor. Vaig endinsar-me en el bosc i una mica més a recer del vent vaig fer algunes fotos sota el paraigua amb la compacta. I em vaig posar a caminar, tot sol, per aquell bosc encantador. La passejada per sí sola ja valia el seu pes en or tot i que que no hi hagués fet cap foto.
Però va haver un moment on es va produir el miracle: va parar de ploure i va entrar la boira. Una boira espesa, d'aquelles de tallar amb ganivet.
I amb la boira va arribar la pèrdua de la noció del temps. Caminar, mirar, cercar composicions. El ball de troncs de la fageda se m'oferia amb totra la seva esplendor. Durant uns instants un cervató em va estar observant encuriosit. Segurament algún follet també em mirava.
Aquests darrers dies he llegit en diferents blocs de fotògrafs amics com els absorbeix el bosc i com passa el temps quan estàs a dintre seu. Doncs aquell dia va haver un moment que vaig veure que començava a enfosquir. Vaig apretar el pas per tornar. Quan vaig seure al cotxe vaig notar que les cames em pesaven. Eren les 18:00. Havia passat 10 hores a dintre del bosc, no m'havia assegut en tot el dia i només que havia menjat unes galetetes a migdia.
