Els amants

La rutina més rutinària potser és el desplaçament fins el treball. Dia rere dia el mateix trajecte, a la mateixa hora i de la mateixa manera. Ja fa anys que jo vaig a treballar amb el tren. Això em permet fer el desplaçament d'anada al matí mig endormiscat encara. Puge, em sente al costat dels matixos desconeguts-coneguts de cada dia i mire per la finestra sense veure res. Van passant els mateixos pobles, els mateixos arbres, les mateixes fàbriques i no els pare la més mínima atenció, ja els he vist moltes vegades. És com una mena de deixar-me portar en una especie de sedació superficial que em deixa el cap en blanc i de la qual després no recorde res.
Però l'altre dia va passar una cosa.  Una cosa que va trencar la monotonia habitual. A l'estació de Sant Feliu vaig veure una pintada, una pintada que abans no hi era, una pintada que deia: "No hi havia a Sant Feliu dos amants com nosaltres". Immediatament el meu cervell es va activar. Va esclatar Estellés. I vaig començar a pensar en qui hauria fet aquella pintada. Serà una persona jove o gran? Com serà la seva amada o el seu amat? Serà una declaració d'amor? Serà un crit de desamor? I no puc parar d'imaginar històries passionals, enamoraments compulsius i rebolicades trames d'amor. Cada vegada que passe i veig la pintada el meu cervell s'activa i comence a imaginar una nova història d'amor. No puc parar...
Per favor, si algú coneix l'autor o autora de la pintada que el posse en contacte amb mi.

Canon 5D MkII amb el Canon 24-105 a 55mm

f/11, 1/20s, ISO 100, degradat de 3 passos i trípode

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peçó d'una orella.

El nostre amor es un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

Vicent Andrés Estellés