dimarts, 29 de desembre del 2015

Ala de colibrí


Molt sovint hi ha icones fotogràfiques que están retratades fins a la sacietat i que envaeixen les xarxes. Un exemple pot ser el pinet de la Mar Menuda de Tossa de Mar. Un lloc d'aquells fotografiat milions de vegades i del que podem trobar infinitat d'imatges amb molts diferents tipus de llum. Aquest pinet segurament s'ho té molt cregut: tothom ve a fer-li fotos! Deu ser un pi molt vanitós.
 
Tot just passejant un dia, no gaire lluny d'allà, vaig trovar un altre pinet molt semblant, però que mai havia vist fotografiat. Pot ser no és tan bonic, ni tan espectacular, però també té dret que algú el fotografie, no? Així que al cap d'uns dies vaig tornar en millor moment de llum per fer-li una foto. De fet, crec que me l'estime més que al pinet de Tossa, que em sembla una mica xulet. I és que sempre he tingut debilitat pels menystinguts, pels proscrits i per les flors marcides. 
 

Hoy me propongo fundar un partido de sueños,
talleres donde reparar alas de colibríes.
Se admiten tarados, enfermos, gordos sin amor,
tullidos, enanos, vampiros y días sin sol.

Hoy quiero a patrocinar el candor desahuciado,
esa crítica masa de Dios que no es pos ni moderna.
Se admiten proscritos, rabiosos, pueblos sin hogar,
desaparecidos deudores del banco mundial.

Por una calle
descascarada
por una mano
bien apretada.

Hoy voy a hacer asamblea de flores marchitas,
de deshechos de fiesta infantil, de piñatas usadas,
de sombras en pena -del reino de lo natural-
que otorgan licencia a cualquier artefacto de amar.

Por el levante,
por el poniente,
por el deseo,
por la simiente.

por tanta noche,
por el sol diario,
en compañía
y en solitario.

Ala de colibrí,
liviana y pura.
Ala de colibrí
para la cura.
 
Silvio


dilluns, 21 de desembre del 2015

Un any més

Des d'aquest petit espai personal que és "Imatges i instants" us desitge a tots els que em seguiu unes bones festes i que el 2016 siga, com a mínim, magnífic. 

dilluns, 14 de desembre del 2015

Va d'arbres

Continue procesant material del viatge a Alemanya, ja llunyà. I és que el temps passa volant. Les 3 fotos que pujaré avui corresponen a arbres peculiars, pel seu tamany o pel seu color. Com ja vos vaig dir en alguna entrada anterior sobre aquest viatge, la part exterior i més exposada de la fageda presentaba tonalitats de tardor. Per contra la part interior era encara ben verda.

El bosc de Jasmund és una gran fageda que mai ha arribat a explotar-se forestalment i conserva l'aspecte verge de les antigues fagedes que anys enrere varen cobrir gran part del continent europeu. Aquesta fageda està catalogada com a part de les fagedes primàries dels Càrpats i està considerada per l'UNESCO com a patrimoni de la humanitat.
Un bon lloc on perdre's i on no descarte tornar alguna vegada. Natura en estat pur.
 
 


dimecres, 9 de desembre del 2015

Mar calmada

Un lloc d'aquells que tinc en especial estima. M'agrada tornar, de tant en tant, a fer fotos. És una platja d'aquelles totalment canviant on la quantitat de sorra determina que es puguin veure unes roques o altres i dona opció a múltiples composicions. La llum de l'altre dia no va ser especialment espectacular. La mar, que normalment dibuixa unes llargues onades sobre la sorra, estaba plana com mai l'havia vist aquí. Però bé, això va donar peu a jugar a buscar les transparències del fons. 

dimarts, 1 de desembre del 2015

Vent

Aquell dia feia vent. Un vent bastant molest i que va impedir que entrés la boira al bosc. Les branques eren sacsejades constantment per ràfagues continues. Al principi em va semblar que era un vent molt emprenyador. Després vaig descubrir que m'oferia boniques imatges contrastant els troncs estàtics amb les branques mogudes. Una suau llum lateral va acabar d'adobar el momento.


Fins i tot els petits detalls adquirien una altra dimensió amb el moviment


dimarts, 24 de novembre del 2015

Boires correderes

Boires berguedanes correderes, d'una albada de la semana pasada. Una matinada d'aquelles que va valdré la pena l'esforç d'aixecar-se i conduir una hora i mitja.

dimecres, 18 de novembre del 2015

Des de lluny

La meua amiga Esther m'ha dit moltes vegades que Montserrat és una muntanya per fotografiar-la des de lluny. I la veritat és que aquesta muntanya inconfusible té un perfil molt peculiar i espectacular. 



divendres, 13 de novembre del 2015

Guarnit de tardor

Abans que acabe de morir el color de tardor de les muntanyes, aprofitaré per pujar una foto del nostre Pedraforca guarnit de tardor de fa unes setmanes. No és una gran imatge ni amb una llum espectacular. Però a mi em sembla ben bonica.

dimarts, 10 de novembre del 2015

El ball de troncs (i 2)

En la darrera entrada vos vaig explicar una sessió llarguíssima de fotografía, bosc i boira. Vaig pujar 3 fotos amb enquadraments tancats. Avui pujaré 3 fotos del mateix dia, però amb els enquadraments fets amb l'angular, buscant una visió més amplia de l'ambient. El ball de troncs d'aquell bosc és realment meravellós. Els senderols conviden a entrar-hi i perdre's en aquell espectacle magnífic.


Vaig venir buscant la tardor, però vaig arribar potser amb una semana d'antelació. Si ja és difícil encertar-la amb els boscos propers a casa imagineu com és de difícil encertar-la amb els boscos que hi són a més de 2000Km. Vaig observar, no obstant, un fet que mai m'havia adonat. Els faigs comencen a canviar la fulla abans en els llocs més exposats. D'aquesta manera, els arbres que estaven arran de mar ja tenien bonics colors (com podeu comprobar dues entrades abans d'aquesta). Tanmateix les fulles més superiors dels arbres ja han canviat de color, mentres que les que están més protegides cap a l'interior encara estan més verdes que un enciam. Així i tot aquest bosc té una bellesa especial.


I ja, per acabar i no cansar amb aquesta sessió maratoniana que vaig viure, vos pujaré una imatge del fotògraf admirant embadalit l'espectacle que la natura li va oferir aquell dia que difícilment oblidarà.


dimecres, 4 de novembre del 2015

El ball de troncs

Aquell dia el pronòstic del temps no era gens prometedor. Així i tot, quan estàs lluny de casa, cal aprofitar i intentar treure el màxim de les situacions perquè és posible que no hi tornes a anar a aquell lloc mai més.
A les 8:00 del matí vaig començar a caminar sota una fina pluja. Una hora i mitja després estava en la localització triada: els penyasegats. La pluja combinada amb un persistent vent va fer infructuosa l'opció de fer fotos malgrat que el que tenia davant meu era preciós. Així que després d'uns pocs intents on era imposible sortir-se'n amb els filtres, la cámara i el paraigua vaig decidir marxar. El dia prometia ben poc, ja que el pronòstic del temps per la tarda encara era pitjor. Vaig endinsar-me en el bosc i una mica més a recer del vent vaig fer algunes fotos sota el paraigua amb la compacta. I em vaig posar a caminar, tot sol, per aquell bosc encantador. La passejada per sí sola ja valia el seu pes en or tot i que que no hi hagués fet cap foto.
Però va haver un moment on es va produir el miracle: va parar de ploure i va entrar la boira. Una boira espesa, d'aquelles de tallar amb ganivet.


I amb la boira va arribar la pèrdua de la noció del temps. Caminar, mirar, cercar composicions. El ball de troncs de la fageda se m'oferia amb totra la seva esplendor. Durant uns instants un cervató em va estar observant encuriosit. Segurament algún follet també em mirava.


Aquests darrers dies he llegit en diferents blocs de fotògrafs amics com els absorbeix el bosc i com passa el temps quan estàs a dintre seu. Doncs aquell dia va haver un moment que vaig veure que començava a enfosquir. Vaig apretar el pas per tornar. Quan vaig seure al cotxe vaig notar que les cames em pesaven. Eren les 18:00. Havia passat 10 hores a dintre del bosc, no m'havia assegut en tot el dia i només que havia menjat unes galetetes a migdia.

divendres, 30 d’octubre del 2015

La tardor arribant al mar

Ja portava temps rumiant fer un viatge.
Volia que fos un viatge en solitari, de natura, a algún indret desconegut i fotogràfic. En solitari perquè aquest tipus de viatges tenen un carácter introspectiu important per mi. De natura perquè la natura m'ajuda molt a desconnectar, volia caminar i gaudir de llocs ferèstecs. A algún indret desconegut perquè la repetició de llocs en la web es sobresaturadora, ja sabeu que hi ha localitzacions repetides mil vegades que per mi no tenen atractiu. I de fotografía perquè portaría l'equip amb mi i intentaría plasmar l'experiència.
Així que, després d'estar valorant diferents opcions, l'elecció va ser Alemanya. Un país que mai m'ha decebut les diferents vegades que l'he visitat. I concretament visitaría la costa báltica on hi han uns penya-segats interessantíssims sobre el mar que, a més a més, están envoltats de fagedes i boscos. La combinació mar+fageda+tardor em resultava molt temptadora.


Aquests penya-segats tenen la peculiaritat què son d'una mena de guix que els dona un color blanc molt especial. La seva constant descomposició per efecte dels elements fa que sempre llueixin un blanc radiant.


A causa d'aquesta continua erosió, mica en mica, es van desfent, generant esllavisades. Això fa que, al llarg de la costa, hi hagi tot un seguit de faigs que han anat caient des de dalt i que en algún moment el mar s'emportarà qui sap on.



En el nostre imaginari tenim una serie d'idees preconcebudes que ens fan pensar que les coses són, normalment, de la mateixa manera. Jo havia construït en la meva ment imatges de llum lateral sobre els penya-segats, de jocs de llum i ombres, de cels vermells. Clar, sóc mediterrani, havia construït imatges del Mediterrani. Però el Bàltic és diferent. Ni millor ni pitjor, diferent. Al llarg de tots els dies que hi vaig ser el Sol no va treure el nas en cap moment.



Així que vaig haver d'adaptar el meu pensament. Les boires, els núvols i la pluja són una constant. És clar que això no treu espectacularitat al lloc. El meu imaginari també associa tardor+bosc+montanya. Així que veure com la tardor arriba al mar i li fa un petó és d'aquelles coses que sempre portaré a dintre meu. Ara, el meu imaginari és més gran.



dilluns, 26 d’octubre del 2015

L'altre petit mar és gris

Ja fa una semana que vaig tornar del viatge. Després d'uns dies tan intensos necessitava reposar les fotos i les idees. Avui he sentit la necessitat de pujar alguna imatge i així ho he fet.
El petit mar que vaig visitar està al Nord, en terres llunyanes i fredes. Es va mostrar esquerp, gris, trist i melancòlic. Segur que té la seva cara amable, si bé a mi no me la va mostrar. Però la bellesa està en els ulls de qui vol veure-la. I a mi em va semblar bonic, diferent, amb la seva propia personalitat. Després d'uns dies paint el viatge, vos mostraré una primera imatge d'aquest petit mar, el Bàltic.
Per cert, la foto no està desaturada.


dijous, 15 d’octubre del 2015

Una del meu petit mar

Quan aquesta entrada veja la llum jo hi seré molt lluny. Hauré deixat el meu petit mar per un altre petit mar. Espere que, a la tornada, el meu petit mar no s'haja mort de gelosia i encara continue estimant-me. En les properes entrades vos contaré com ha anat aquesta aventura, espere que els Déus siguen propicis i hi haja sort amb la llum i amb la meteo. Necessite 2 dies de pluja, 2 dies de Sol i 2 dies de núvols, ja, ja...
Mentrestant vos deixe amb una imatge del meu petit mar, del Mediterrani. A veure si així puc apaivagar la seva enveja.
 

divendres, 9 d’octubre del 2015

Somni

Vistes des d'un dels miradors clàssics de la nostra terra. Ja arriba la bona época, les matinades i les bones llums. Aviat la xarxa començarà a estar farcida d'acolorits boscos i passarem de la sobredosi de vies làcties a la sobredosi de tardor.


divendres, 2 d’octubre del 2015

Peace and Love

Tot i que el moviment hippy va desapareixer d'Eivissa ja fa molts anys, encara resten alguns romàntics que intenten mantenir viva certa espurneta. Els "Hippy Market" actuals no deixen de ser una mena de resta simbólica si bé, en general, no tenen res a veure amb el moviment dels 60s i 70s. Així i tot l'illa és visitada per molta gent que encara li agrada aquest rotllo. D'aquesta manera es bastant habitual trobar al llarg del paisatge mostres, més o menys artístiques i afortunades, al respecte com ara escultures en la roca, pintures o altres manifestacions. Avui vos mostre dues fotos de dos dels llocs més emblemàtics de l'illa amb ornaments d'aquesta mena. Peace and love.
 

divendres, 25 de setembre del 2015

Retrat

Una matinal d'ahir, cercant nous balcons des d'on fotografiar Catalunya. Vos puje un retrat del Puigmal des de l'altra banda de la plana d'Osona. Primeres llums i, com és habitual per aquestes contrades, boires matineres.


divendres, 18 de setembre del 2015

Sal

Aquell matí, com tants altres matins, vaig sortir buscant les primeres llums, aquelles llums especials i espectaculars. Però aquell matí, com tants altres matins, va haver llums, però no van ser ni especials ni espectaculars.
No obstant vaig trovar un regal inesperat. En aquell lloc de la costa els temporals provoquen fortes onades que creen basals en els cocons de la roca. Aquells basals amb el decurs del temps desapareixen per l'acció del Sol i apareix, a canvi, el miracle de la cristalització de la sal. Tot un món de detalls, dibuixos i formes on passar una bona estona imaginant móns diferents.
 
 




dimecres, 9 de setembre del 2015

L'amagatall

Lluna pleníssima a punt d'amagar-se per darrere d'Es Vedrà. Les primeres llums de l'albada, a la meua esquena, em varen donar la claredat suficient perque els illots tingueren detall en el contrallum. Un d'aquells llocs màgics, per repetir i repetir...

dimecres, 2 de setembre del 2015

Eras niño de niebla

Eras niño de niebla
casi en la nada;
nombre de mi sonrisa
detrás del alma.

Y era un barco dichoso
de tanto viaje
y un ángel marinero
bajo mi sangre.

Subías como el lirio,
como las algas;
en tu peso crecía
la madrugada.

Y alzando el aire joven
sus ademanes
ya marcaba tu fuerza
de vivos mástiles.

¡Prado de nieve limpia,
bosque de llamas!...
Y tú, semilla dulce,
bien enterrada.

Escondido en mi pulso,
sin entregarte;
pulsando en los temores
de mi quién sabe.

Buscabas en mi pecho
bulto y palabra;
entre mis muertos ibas
buscando cara.

Salías de la torre
de las edades
y en las lunas futuras
dabas señales.

No creas que te cuento
cosas de fábula:
para que me comprendas
coge esta lágrima.
                                                                CLAUDIA LARS


dijous, 27 d’agost del 2015

El Mediterrani a l'Atlàntic

Com cada any per vacances, tot i ser un viatge familiar, la càmera ha vingut esperant trobar forats i moments propicis per treure alguna imatge. Viatjar a l'Atlàntic i tindre cels rasos i onades minúscules és una d'aquelles coses que et fa riure per no plorar. La imatge que puje és del dia que vaig tenir més núvols i més onades.
Així que, per compensar el neguit, cada dia que no hi va haver bon cel o bona llum vaig apaivagar el meu malestar a base de marisc, peix i Albariño. I és que, com diu el refrany castellà: "No hay mal que por bien no venga"

dimecres, 22 de juliol del 2015

Fins la tornada

Com cada any per aquestes dates aquest bloc quedarà en repòs a causa de les merescudíssimes vacances del seu autor. Sigueu tan dolents com pugueu i ens veiem a la tornada. Salut!
 


diumenge, 5 de juliol del 2015

Posta de Lluna, posta de Venus i textures

Després d'unes quantes visites nocturnes a aquest indret no acabava de trovar alguna cosa que em satifés. Per fi, fa unes setmanes, vaig aconseguir un resultat que m'agrada, si bé continue donant-li voltes a composicions i diferents elements en el cel.
Aquest dia la Lluna i Venus a punt de pondre's reflectien en la mar els seus darrers sospirs.
 

diumenge, 28 de juny del 2015

Amb la petitona

La excusa va ser parar a Saragossa per no fer d'una tirada el viatge fins el Cantàbric. La realitat va ser sopar en un conegut restaurant per fer-nos un homenatge.
Tot passejant per la ciutat fent temps pel sopar va haver una llum molt maca. Una imatge captada amb la powershot g16 en manual, format RAW treballat amb el lightroom. Cada vegada més content de com treballa la petitona. Fins i tot en aquest contrallum hi ha información en tot l'histograma i els resultats són més que satisfactoris.
 

dimarts, 23 de juny del 2015

Estratègies

Havia estat plovent gairebé tot el dia i fins l'últim moment no vaig tindre clar si sortir a tirar algunes fotos. Finalment, vaig decidir anar cap a la platja i provar sort. El cel estaba pla, gris sense cap gràcia, si bé, en l'horitzó s'albirava una petita escletxa per on s'havia de pondré el Sol que, amb una mica de sort, podía donar algún joc. La marea estaba baixa i, en arribar, vaig veure que l'aigua en la seua retirada havia deixat uns solcs ben interessants sobre la sorra. Miraculosament no havia ni mitja petjada. Vaig clavar el trípode buscant aquelles diagonals, però la llum era plana, vaig fer algunes fotos de prova sense que el resultat fos el buscat. Així i tot vaig mantener la posició i vaig esperar més de mitja hora sense moure'm d'aquell enquadrament. Al final el Sol va aguaitar durant uns segons per l'escletxa, banyant la sorra i els penyasegats de daurat i creant un joc de llums i ombres que donava volum a l'escena. L'espera havia tingut el seu premi.
De vegades m'estic movent per la localització sense parar i quan arriba la millor llum estic en el pitjor lloc. De vegades m'estic quiet en un enquadrament i quan arriba la millor llum me n'adone que un altre lloc hauria estat millor. I de vegades (les menys) tant si et mous com si t'estàs quiet pots tindre el que esperes. Va com va.
Sort? Intuició? Casualitat? Planificació? Una mica de tot?
 


dimecres, 17 de juny del 2015

Sobre la saturació de localitzacions

La sobresaturació d'imatges a la què estem sotmesos cada dia fa que hi haja llocs que resulten veritablement repetitius i pesats de veure una i altra vegada. Normalment són llocs amb molt d'encant que es converteixen en emblemàtics de la fotografía de paisatge. Alguna vegada jo els he visitat i fotografiat com en el cas de l'entrada de ja fa un temps "Po ya que".

Els darrers dies he estat per la costa de Bizkaia un indret amb unes quantes localitzacions d'aquestes emblemàtiques en les que no hi havia estat mai. He estat en Barrika i en San Juan de Gaztelugatxe per primera vegada i no he fet fotos. Sacrilegi!!!
He visitat els llocs, però no he fet fotos (bo, les fotos familiars sí que les he fet, però les de veritat: no). No vaig sentir la necessitat de venir carregat amb l'equip perquè tot i no haver estat mai en aquests llocs els conec com la palma dela meua mà. Sabia que seria pràcticament imposible sortir-se'n dels enquadraments mil i una vegades vistos. Són llocs tan visitats i massificats fotogràficament que, malgrat la seva bellesa, no m'atreuen com a objectiu. Ja sé que està l'argument aquell de que es pot intentar ser original o que són llocs per tindre al disc dur. Però jo no els tinc i a hores d'ara em sento en pau amb mi mateix havent-hi anat i no havent fet fotos.
Per contra he gaudit de buscar, informar-me, mirar per Google Earth i anant a llocs dels quals gairebé no he sabut trovar fotos a la xarxa i trencant-me la closca intentant ordenar pedres. Segurament són llocs coneguts pels fotògrafs locals, però no están tan explotats i es pot estar sol fent fotos...
 


dimarts, 9 de juny del 2015

Petita mar

Una matinada d'aquelles en què la Mediterrània se'ns mostra amb una placidesa deliciosa. Són moments com aquest en què valores com és de preciosa la nostra petita mar. 
 

dimecres, 3 de juny del 2015

La pedrera

Pujaré algunes més de la Via Làctia des d'Eivissa, des d'una localització on ja tinc alguna nocturna al bloc, però des d'on no havia captat mai aquest cel ple de nebuloses. Val a dir que l'indret té molt d'encant i que la passejada fins arribar per la vora de la platja en una nit fosca té un encant especial.
El problema que vaig trovar va ser un vent bastant molest que movia l'aigua dels bassals i va impedir quie sortís el reflexe dels estels en l'aigua estancada.
 


dimarts, 26 de maig del 2015

El gran privilegi

Després d'una temporada aturat fotogràficament, el passat cap de semana ha estat molt intens. I ho ha estat en el sentit més pur de gaudir aquesta afició malaltisa de la fotografía.
Arriba la temporada de "Via Làctea". Fotografiar-la des d'Eivissa en aquesta época té l'inconvenient de que surt per sobre de l'illa de Formentera, amb la conseqüent presencia de llums. Això ha fet que durant dues llargues nits haja tingut sessions maratonianes aguaitant i buscant raconets des dels quals hi hagués algún enquadrament interessant i sense gaire contaminació lumínica. Han estat dues nits intenses, de solitud i de contacte directe amb la natura en un lloc tan humanitzat. Veure l'evolució de les constelacions en el cel al llarg de les hores ha estat una extraordinària experiència. Gaudir de la netedat d'aquell cel i d'aquells racons de la costa per a mi tot sol ha estat una barreja entre extasi i egoïsme.


I és que cada vegada estic més convençut que poder estimar i gaudir tota aquesta meravella és un grandíssim privilegi que tenim els que fem fotografía nocturna. Malgrat que una gran part de la gent pense que només som que uns frikis.

dissabte, 9 de maig del 2015

Vestida de nit

Pinto les notes d'una havanera
blava com l'aigua d'un mar antic.
Blanca d'escuma, dolça com l'aire,
gris de gavines, daurada d'imatges,
vestida de nit.

Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m'abracen, sento com callen,
el vent s'emporta tot l'horitzó.

Si pogués fer-me escata
i amargar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d'aquest món d'enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol

Els vells em parlen plens de tendresa,
d'hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.

Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d'un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i Pàtria, veles i flors.

Si pogués fer-me escata
i amargar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d'aquest món d'enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.
 
                                                                    Silvia Pérez Cruz