Fa uns anys, uns quants anys, potser massa, jo tenia una guia d'un GR que recorre terres valencianes. L'explicació de la ruta venia guarnida per algunes fotos del recorregut i per alguns poemes. Allí havia un poema que havia quedat oblidat en un raconet del meu cervell. Avui, molts anys després, mentres mirava aquest espectacle m'ha vingut al cap aquell poema. Ha sigut la mateixa sensació de quan sents una olor familiar que fa molt que no senties i et porta records llunyans. He tornat a casa, he buscat la guía i he trobat el poema...
Plau-me, el bastó del caminant al puny,
abraçar els horitzons d'una mirada,
fer-me entrar a dins de la immesitat del cel
i el gran adormiment de les muntanyes,
sentir el riu invisible per la vall
i el llunyedà ressò de la tronada;
a cavall de la serra veures immoble
altra serra de núvols molt més alta
cotonosa i inflamada pel Ponent.
Joan Maragall
Canon 5D MkII amb el canon 24-105 a 55mm
f/11, 0,6s, ISO 100, degradat invers de 3 passos, trípode i cable.