Cap Martinet

Durant molt de temps les meues sessions nocturnes han estat amb lluna nova, amb foscor total, intentant captar, d'aquesta manera, el màxim nombre possible d'estrelles. Això suposa que si vols que es veja mínimament algun element del terra l'has d'il·luminar, cosa que em resulta molt complicada perquè done una imatge natural. D'un temps a aquesta part que li vaig trobant el gust a sortir amb una lluna petita, quan està molt baixa, de manera que la il·luminació és més sencilla de fer i permet captar relleus i textures d'una manera  molt més natural. D'una sessió en Cap Martinet aquest estiu passat. 

Vos recomane vore les imatges en gran fent clic a sobre.

 Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/2.8, 30s, ISO 2000, trípode

Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/2.8, 25s, ISO 2000, trípode

La fotografia de paisatge com a factor de risc d'obesitat

L’obesitat és una malaltia que afecta a les societats de l’abundància, com ara la nostra.  Hi ha factors de risc ben coneguts com el sedentarisme, la dieta inapropiada, la genètica o deixar de fumar.  Bé, doncs jo crec que he detectat un de no descrit: la fotografia de paisatge, especialment  la de les sortides de Sol.

D’un temps ençà , cada vegada que matine per fer la sortida de Sol, esmorze fins a 3 vegades. Abans de sortir sempre cau un cafè amb llet i unes galetes. No hi ha res com la cafeïna per mantenir la tensió d’aquests moments previs a la sessió on no saps què trobaràs ni les condicions que hi haurà ja que tot és fosc. Després de la sessió ve la baixada d’adrenalina, de vegades amb decepció i de vagades amb satisfacció. Ja ha passat el moment àlgid i, malgrat els resultats, sempre hi ha una davallada. És el moment d’esmorzar per la zona on haja sigut la sessió (tant si vaig sol com si vaig en companyia) Un bon entrepà i una dosi més de cafeïna (ara per compensar la baixada). Però encara hi ha més. En arribar a casa sovint estan tots esmorzant i és difícil resistir-se a no fer una altra picadeta d’alguna cosa (cafeïna inclosa sovint). Això implica que en unes 4-5 hores puc fer fins a 3 àpats. Si afegim que, normalment, les localitzacions de sortida de Sol tinc el costum de fer-les a prop del cotxe per estalviar temps de desplaçament i no haver de matinar encara més podem concloure que el balanç calòric és clarament positiu.

També és veritat que la mostra d’aquest estudi és únicament representativa de mi mateix i caldria fer un estudi amb una mostra més gran per arribar a aquestes conclusions.

Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/8, 1.3s, ISO 100, degradat neutre de 3 passos i trípode

Explorant nous indrets

Des de l'estiu que no havia tornat per Eivissa i aquest cap de setmana hi he tingut l'oportunitat. Tinc una llarga llista de llocs pendents d'explorar. Sembla mentida que una illa tan petita puga donar tants i tants racons per descobrir. La costa Nord, coneguda com "Es Amunts", està conformada per un seguit d'inaccessibles penya-segats. La dificultat d'accés als llocs fa que siga una de les parts millor conservades de l'illa. I són "Es Amunts" uns dels llocs que tinc pendents de coneixer a fons. 

El lloc que vaig coneixer aquest cap de setmana és dels que estaven marcats des de feia molt de temps. El primer contacte, com altres vegades, va ser a través d'una excursió familiar: per coneixer l'accés, veure el temps de caminada, i valorar possibles composicions amb llum del dia. També de fer alguna foto, ni que siga amb el mòbil. La bellesa del lloc és inqüestionable. Fa un temps va estar projectat construir en aquest indret i, afortunadament, això no es va produir. 

Ara ja només calia esperar el dia que pugués tornar, amb la grandària i alçada de lluna necessària i que no hi haguessin núvols. I va haver sort i totes aquestes condicions es varen donar a l'endemà mateix. Vaig decidir fer la baixada amb llum de dia, ja que moure's pel lloc té la seva dificultat perquè està ple de grans blocs de pedra que el cingle ha anat llançant. De fet trobar enquadraments és un repte entre tanta pedra. Vaig intentar aprofitar les darreres llums sobre Ses Margalides.

 Canon 5D MkII amb el Canon 17-40 a 40mm

f/11, 0.6s, ISO 100, filtre degradat neutre de 3 passos, trípode

Després, amb una mica de paciència, només va ser necessari esperar que la foscor guanyés terreny. Havia un fort onatge que no em va permetre arrimar-me gaire a l'aigua, però com que els enquadraments ja els tenia mitjanament vistos només va caldre fer alguna petita improvisació. 

 Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/2.8, 30s, ISO 1600, trípode

 Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/2.8, 30s, ISO 3200, trípode

Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/2.8, 30s, ISO 3200, trípode

Maridant

Dues de les coses que sempre m'ha agradat maridar és romànic amb estrelles. Poder, el fotografiar edificis mil·lenaris amb el cosmos de fons, té una dimensió de misteri i d'eternitat. No sé, però sempre m'ha agradat. Aquest cap de setmana he tornat a tindre l'oportunitat.
PD.- En aquesta entrada m'he prohibit dir dues paraules: tardor i contaminació lumínica :-)

Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/2.8, 30s, ISO 6400, trípode

Sant tornem-hi

Aquest és un lloc d'aquells dels què és molt difícil tornar sense res. No sé per què, però sempre que hi he vingut he tingut llum interessant. A més a més, és un d'aquells llocs en què la varietat de llums que he trobat ha estat de lo més diferent. Ho podeu comprovar aquí o aquí. Aquesta imatge d'avui és recent, amb un insòlit Lloret en màniga curta a l'octubre i acribillat pels mosquits.

Canon 5D MkII amb el Canon 24-105 a 28mm

f/8, 5s, ISO 100, polaritzador, degradat neutre de 3 passos i degradat neutre d'1 pas per al cel, trípode

El tio Canya se'n va a descansar

Ahir a la nit, en la dues vegades lleial (i tantes vegades infidel a sí mateixa) ciutat de València, el tio Canya se'n va anar a descansar. Ens ha deixat el grup Al Tall, després de més de 40 anys de de música. Agrair a tots els seus components tots els anys de feina, de compromís i de dignificar una llengua i un poble. Hi havem uns quants que seguirem, en el dia a dia, al tall, perquè queda molt per fer (poder massa).

Canon 5D Mk II amb el Canon 17-40 a 21mm

f/8, 1/2s, ISO 100, degradat neutre de 3 passos, trípode

CANT DE MAULETS

Eixiu tots de casa que la festa bull,
feu dolços de nata i coques de brull.
Polimenteu fustes, emblanquineu murs
perquè Carles d’Àustria, ha jurat els Furs.

Enrrameu de murta, places i carrers,
abastiu de piules, xavals i xiquets.
Aclariu la gola, amb vi i moscatell
que no hi ha qui pare, el pas dels maulets.

Vine Pilareta, que et pegue un sacsó,
els peixos en l’aigua i els amos al clot,
i si no l’empara, el Nostre Senyor,
tallarem la cua, a Felip de Borbó.

Si l’oratge es gira, en mal dels maulets
vindran altres dies que bufe bon vent.
Quant més curt ens lliguen, més perill tindran,
passeu-me la bota, i segui tocant. 

Pujar l'ISO escurça el patiment del fotògraf

En un part si es detecta que el fetus te disconfort es mira d'accelerar el procés per tal de treure'l més ràpidament del que trigaria en sortir de forma natural. Moltes vegades en aquests casos els ginecòlegs ajuden a l'expulsió del fetus amb una eina digna d'una sala de tortures medieval anomenada forceps. Després els ginecòlegs quan fan els informes solen escriure: "part finalitzat amb forceps per escuçar el patiment del fetus". És una d'aquelles expresions fetes que és bastant habitual llegir en informes.

Jo tenia una companya ginecòloga molt partidiaria dels parts naturals que deia que això era una tonteria. I que el ginecòleg aplicava el forceps moltes vegades per "escurçar el patiment del ginecòleg" i acabar abans amb el tema. Vull pensar que era una exageració. Així i tot sembla que, del patiment de la mare, no s'enrecorda ningú.
I per què tota aquesta introducció tan absurda? Quina aplicació té en el món de la fotografia?
Moltes vegades fem exposicions d'1 o 2 segons. Això ho pot suportar qualsevol, no? Tic-tac i la foto ja està feta. Per exemple la següent imatge.

Canon 5D MkII amb el Canon 24-105 a 47mm

f/8, 1.6s, ISO 100, degradat de 3 passos i degradat d'1 pas per al cel, trípode 

El problema ve quan ja n'hem fet unes quantes d'aquestes fotos i ens plantegem: "Vaig a montar el degradat de 10 passos". Ho fem i veiem que ens surt una exposició de més de 10 minuts. Abans jo era molt pacient i esperava el que calgués. ISO 100 i a esperar. Però en tot aquest temps , moltes vegades, perds l'ocassió de fer alguna imatge més. La qual cosa, tenint en compte com és d'efímera la bona llum, te delicte. Així que darrerament, quan monte el 10 passos, puje l'ISO sense compasió de manera que les exposicions no siguen superiors a 1 o 2 minuts. Quan ho faig recorde a la meua ex-companya i la seua frase. I pense: "pujar l'ISO escurça el patiment del fotògraf". El que no em queda tan clar és en aquest tema és quin paper té el fotògraf: el de ginecòleg, el de fetus o el de mare.

Canon 5D MkII amb el Canon 24-105 a 73mm

f/8, 118s, ISO 500, degradat de 3 passos per al cel i degradat de 10 passos, trípode 

D'una agradable sessió junt a l'Esther i en Jorge

Deixant passar uns minuts, deixant passar uns pensaments

Deixant passar uns minuts, deixant passar uns pensaments, en aquell moment tan especial què el dia deixa pas a la nit, quan encara queda claredat al cel, però les primeres estrelles comencen a aguaitar. I, fins i tot, la lluna comença a fer palés el seu protagonisme. Una mica així com qui prudentment demana permís per entrar en la teva vida.

Canon 5D MkII amb el Canon 24mm f/1.4 II

f/2.8, 20s, ISO 800, trípode i degradat neutre d'1 pas per al cel

Deixant passar uns minuts, deixant passar uns pensaments, la foscor comença a guanyar la partida i, ara sí, la Lluna es converteix en la reina. La senyora indiscutible de la nit. La dolça companya d'emocions. Qui gosaria trencar tanta harmonia?

 Canon 5D MkII amb el Canon 17-40 a 29mm

f/4, 15s, ISO 5000, trípode

Deixant passar uns minuts, deixant passar uns pensaments, arriba també el moment què la Lluna s'acomiada lentament, però inexorable. És un d'aquells finals dolorós, però al mateix temps necessaris. I és així com guanya pas l'univers, les estrelles, els planetes. Tot el cosmos immers en el silenci fugicer i punyent de la nit.

Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/2.8, 30s, ISO 6400, trípode

Deixant passar uns minuts, deixant passar uns pensaments, veig el món girar, com una baldufa impenitent i provocadora. Com un record inacabable i sorprenent. Amagat i tendre, llunyà record. Record que ja no serà, però romandrà.

Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/2.8, 2705s, ISO 200, trípode

Inauguració de temporada

Ara el Sol ja comença a sortir per sota de l'Est i s'inaugura la temporada bona de marines a la costa central. A més a més ja no toca matinar gaire. Què més podem demanar?

Ahir vaig fer la primera sessió de la temporada amb una bona amiga.

Quan vàrem arribar la cosa no prometia massa, ja que el cel estava molt tapat. D'aquesta manera em vaig dedicar a fer exposicions llargues, aprofitant la poca llum que hi havia encara. 

 Canon 5D MkII amb el Canon 17-40 a 33mm

f/8, 30s, ISO 100, degradat de 3 passos neutre, trípode

Però, com sempre, cal ser pacient i esperar. A trenc d'alba el Sol ens va regalar unes pinzellades de color ben boniques. D'aquelles que només duren uns minuts i que cal aprofitar. Aquesta platja té molt d'encant i tantes pedres que les composicions són infinites. Les onades trenquen molt aprop de la vora i sempre hi ha esclats d'aigua contra les roques. Després de 3 o 4 fotos des d'aquest punt l'equip va quedar ben xop, tot i estar parapetat darrere de les roques.

Canon 5D MkII amb el Canon 17-40 a 19mm

f/11, 5s, ISO 100, degradat de 3 passos neutre, trípode

Els dies amb tants núvols tenen l'avantatge que es pot estar fent fotos més estona que en dies més nets. Així que la sessió es va allargar fins ben entrat el matí. Després un cafetó i cap a casa.

S'inaugura oficialment la temporada de marines!

Canon 5D MkII amb el Canon 17-40 a 20mm

f/22, 1/3s, ISO 100, degradat invers de 3 passos neutre, trípode

Optimitzant la nit

Preparar un viatge fotogràfic és, segurament, tan apassionant com fer després les fotografies. Aquest darrer viatge per terres de Terol tenia un objectiu bàsicament nocturn. Vaig triar uns dies amb la lluna en quart creixent, ja que volia fer moltes fotos de roques i la idea era que la llum de lluna els hi donés la sensació de relleu i volum, però sense la potència de la lluna plena que genera aquelles ombres tan profundes. A més a més, en les dates triades, la lluna es ponia a una hora raonable, la qual cosa possibilitava també fer fotos sense la seva presència. Un altre element que va determinar les dates va ser el saber que alguns dels elements que volia fotografiar estaven il·luminats a la nit. Afortunadament, amb una trucada a l'ajuntament, vaig saber que (gràcies a la crisi) això només passava els caps de setmana. Així que els dies de viatge haurien de ser laborals.

De tots és sabut que anar a fer fotos de nit sense saver què és el que es farà és sinònim de fracàs. Tenia clares vàries possibles localitzacions i, al ser terreny desconegut, vaig decidir explorar-les de dia, com pertoca.   Aquest primer lloc era el que més m'agradava del que havia vist per internet. Venir amb llum de dia permet trobar el lloc (molt important), veure on es pot deixar el cotxe (no menys important) i, si cal, deixar alguna fita o senyal que ens oriente en la foscor per arribar al lloc. Un cop en el lloc vaig estar valorant tots els possibles enquadraments i veient quin seria l'objectiu que faria servir. Vaig estar fent fotos amb el Sol en una posició molt semblant a la que ocuparia la lluna a l'hora que pensava venir a la nit (això va ser casualitat). I em vaig adonar de la utilitat d'aquest fet, ja que havia unes ombres d'un arbre enmig de l'enquadrament i que varen determinar que canviés l'hora de la meua visita nocturna. Així que vaig venir al lloc a l'hora planificada i en una mica més de mitja hora tenia la feina feta.

Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/4, 30s, ISO 4000, trípode

 En uns 20 minuts estava en la següent localització. Aquesta pedra no tenia gaire clar com fer-la. Vaig decidir venir amb els últims rajos de lluna i vore com quedaven les ombres i si no em convencia fer les fotos quan la lluna ja s'hagués amagat. Al final la decissió va ser fotografiar la posta de lluna sobre les montanyes del fons il·luminant amb la llinterna la roca per compensar el contrallum tan gran. L'enquadrament que havia pensat de dia no permetia fer la posta de lluna. Però va ser molt sencill, sobre el terreny, improvisar el canvi. Alguns intents sense lluna no em varen convéncer i vaig decidir marxar.

Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/8, 30s, ISO 6400, trípode, llinterna amb gel càlid

Encara havia una tercera localització a 15 minuts de cotxe i uns 20 minuts caminant. Era la que pensava que tenia menys possibilitats donat que el poble estava molt aprop i la contaminació lumínica, segurament, seria insalvable. Però un cop has vingut a un lloc llunyà no queda més remei que intentar-ho. Vaig estar provant enquadraments d'esquenes a la llum del poble, però va ser impossible treure res decent, així que no pujaré cap foto per no ferir els ulls de ningú. Aquesta localització era el castell (que ja l'haveu vist en l'anterior entrada).

En total vaig estar unes 3 hores fent fotos. 3 localitzacions en una nit pense que és un bon balanç i més encara en aquest temps de rècord. Definitivament: L'optimització de les sessions nocturnes s'aconsegueix treballant-la de dia.