Molt sovint hi ha icones fotogràfiques que están retratades fins a la sacietat i que envaeixen les xarxes. Un exemple pot ser
el pinet de la Mar Menuda de Tossa de Mar. Un lloc d'aquells fotografiat milions de vegades i del que podem trobar infinitat d'imatges amb molts diferents tipus de llum. Aquest pinet segurament s'ho té molt cregut: tothom ve a fer-li fotos! Deu ser un pi molt vanitós.
Tot just passejant un dia, no gaire lluny d'allà, vaig trovar un altre pinet molt semblant, però que mai havia vist fotografiat. Pot ser no és tan bonic, ni tan espectacular, però també té dret que algú el fotografie, no? Així que al cap d'uns dies vaig tornar en millor moment de llum per fer-li una foto. De fet, crec que me l'estime més que al pinet de Tossa, que em sembla una mica xulet. I és que sempre he tingut debilitat pels menystinguts, pels proscrits i per les flors marcides.
Hoy me propongo fundar un partido de sueños,
talleres donde reparar alas de colibríes.
Se admiten tarados, enfermos, gordos sin amor,
tullidos, enanos, vampiros y días sin sol.
Hoy quiero a patrocinar el candor desahuciado,
esa crítica masa de Dios que no es pos ni moderna.
Se admiten proscritos, rabiosos, pueblos sin hogar,
desaparecidos deudores del banco mundial.
Por una calle
descascarada
por una mano
bien apretada.
Hoy voy a hacer asamblea de flores marchitas,
de deshechos de fiesta infantil, de piñatas usadas,
de sombras en pena -del reino de lo natural-
que otorgan licencia a cualquier artefacto de amar.
Por el levante,
por el poniente,
por el deseo,
por la simiente.
por tanta noche,
por el sol diario,
en compañía
y en solitario.
Ala de colibrí,
liviana y pura.
Ala de colibrí
para la cura.
Silvio
