Arribar de nit als llocs té una característica que, segons com es mire, pot ser una sort o un inconvenient. I és que la foscor fa que ens passen inadvertides situacions que amb llum ens farien replantejar-nos l'accés als llocs.
La platja d'avui ja ha estat protagonista del bloc en alguna altra ocassió. És un dels llocs més fotogènics de l'illa d'Eivissa. Ja vos vaig explicar una altra vegada que l'accés al lloc, sense ser perillós, té algún pas delicat i molt aprop de la mar.
Doncs bé, aquell matí havia pronosticat fort vent. Vaig decidir venir a aquest lloc perquè quedaba arrecerat del vent de NW i vaig suposar que podría haver un cel potent també. Al sortir del cotxe vaig sentir com la mar picava amb força. Durant uns instants vaig il·luminar tenuement amb el frontal i vaig veure que sí, que hi havia bastant mar de fons. Encara era negra nit. Vaig començar a caminar cap al meu objectiu per la platja de roques, pegat a la paret que la delimita. En la foscor era difícil preveure la intensitat i la distancia de les onades i el soroll en algún moment feia venir esgarrifances. En el primer pas estret vaig sentir una onada petar fortament sobre la roca i va caure sobre mi una moderada pluja d'aigua marina. Bé no passa res, continuem. En el segon pas estret en la meua fosca indefensió vaig sentir una onada i sobtadament l'aigua em va arribar gairebé a la cintura (per no citar cap part noble). Vaig grimpar a una roca després de l'ensurt i vaig estar rumiant si valia la pena seguir. Després d'uns instants de dubte vaig optar per continuar, ja que el més "arriscat" ja havia passat i la tornada, amb llum del dia, seria segurament més fácil.
De fet, si hagués arribat de dia al parking i hagués vist la situació real, segurament hagués girat cua.
La tornada va ser més fácil, amb alguna carrera per evitar un nou bany.
Vos puje un refluxe i un fluxe intentant transmetre la força que portava el Mediterrani aquell dia.
Al veure primer les imatges he pensat que eren fetes al Cantàbric, ara ho entenc! El temporals mediterranis són realment perillosos per lo imprevisibles, aquesta primera setmana d,any s,ha emportat dos companys d,afició (caiac). Un d,ells molt a prop d,aqui on feies los fotos.
ResponEliminaBona feina i feta en condicions gens normals :-) Una abraçada
Quan el Medterrani s'emprenya també sap treure el seu caràcter. Supose que amb el caiac encara li has de tindre molt més de respecte.
EliminaAquestes situacions que descrius son les que ens fan sentir "vius" i una part molt important del perquè m'agrada tant la fotografia de natura, cel·lebro que continuessis...
ResponElimina(també que estiguis sa i estalvi...)
Realment no va ser una situació perillosa, però va haver un moment que vaig passar por, sobretot perquè el soroll era impressionant.
EliminaA veure què passa amb el bloc "el racó dels meus somnis", que està molt parat :-)
Quines aventures!! Sort que no ho expliques massa en alt.
ResponEliminaens fiquem en cada lloc!!
Bones fotos, bon lloc,m'agrada l'efecte d'aigua sobre les pedres.
Una abraçada.
Jo sempre sóc molt prudent, Esther. Sobretot si vaig sol. Si hagués arribat amb llum segur que no hagués passat.
EliminaBoniques fotos de un lloc preciós.
ResponEliminaSalut.
Gràcies, Vicent
EliminaMare meua, com la por que em fa a mi la mar... No hi baixo encara que em paguin :-D
ResponEliminaJa, ja, chabier, a mi m'acollonaria molt pujar per alguna barda glaçada com les que puges tú...
Eliminajajajaja m'has recordat la dita aquella de "ulls que no veuen..."
ResponEliminaMolt maques i cargades de dinamisme ambdues fotografies. Totes dues tenen el seu encant. L'una marcant el cami de tornada de l'aigua i l'altra amb aquest efecte seda que la dota de cert romanticisme.
Salut!
També n'hi ha una altra dita castellana que diu que "de noche todos los gatos son pardos". Gracies per pasar, Daniel :-)
ResponElimina