Petits i perduts

 Petit i perdut recull de poblets petits i perduts en unes illes petites i perdudes.

Dramàtic

Com ja comentava en l'entrada anterior als ocells, l'ambient en Feroe és sovint dramàtic independentment de l'època de l'any. Vàrem gaudir d'uns dies carregats de núvols amb el típic ambient constantment canviant. El dramatisme i espectacularitat dels paisatges s'incrementa sentint el vent i la pluja fina en la cara. Els cels acolorits cal deixar-los per la tornada a la Mediterrània. Us puje dos dels llocs més fotografiats i espectaculars de les illes en dies dramàtics de debò. 

Els altres

Hi ha dos trets diferencials molt marcats entre l'hivern i l'estiu a les Feroe. Un és el color de les illes (dels ocres als verds) i l'altre és l'explosió de vida. A l'hivern tot és solitud i quietud, a l'estiu es produeix una explosió de vida que omple els camps d'ocells, de sorolls, de sorpreses... S'estima que a l'estiu hi ha aproximadament uns dos milions de parelles reproductores a les illes, apart d'un número indefinit d'ocells de pas. S'han censat fins a 305 espècies diferents a Feroe, de les quals unes 110 son visitants regulars o habituals. Així que, tot i que Mykines és la reina sens cap mena de dubte, al llarg de totes les illes es poden anar veient ocells constantment. 

Vàrem recórrer les illes, amb els prismàtics en una mà, la càmera en l'altra i la guia d'ocells damunt del cap, fent frenades enmig de la carretera quan veiem alguna cosa moure's. El meu fill Jordi (10 anys) és un màquina en la identificació i hem arribat a albirar 31 espècies diferents, moltes de les quals les hem pogut observar de molt a prop i fotografiar-les.

A continuació, en aquesta llarga entrada, pujaré les fotos decents que vaig aconseguir d'algunes d'aquestes espècies. 

La garsa de mar

La primera garsa que veus és emocionant, les 4 següents xules, però quan ja vas per un o dos centenars ja no els pares ni atenció... Són molt abundants i es troben a tot arreu. Es considerada l'ocell nacional de les Feroe i la seva arribada, cap al Març, anuncia el començament de la primavera any rere any.

Polit cantaire

Molt fàcil de veure també, amb el seu cant inconfusible és més fàcil trobar-lo pel so que emet que per veure'l.

Oca vulgar

Desenes i desenes d'oques pasturen els camps a les Feroe. En la foto dos jovenets descansant.

Els eider

Sempre fugissers i desconfiats. No vaig poder fotografiar-ne cap que no sortís d'esquena. Allà on hi havia sempre trobaves alguna mare curosa de la seva prole. 

Bec de serra mitja 

Un dels que més il·lusió ens feia veure pel seu peculiar "look". Vàrem tindre l'oportunitat de veure aquesta parella que va fugir ràpidament davant la nostra presència. 

gavià argentat

En la foto una mare que havia tret a passejar el seu jove.

Gavina de tres dits

Fotografia feta des del vaixell mentre les gavines ens regalaven els seus vols acrobàtics. Un plaer per a la vista.

fulmar

Aquesta gavineta és molt abundant, sembla que és l'ocell més nombrós a Feroe.

Els mascarells

Només hi ha una colònia estable a Feroe a l'illa de Mykines. És un espectacle veure'ls passar constantment des de dalt del penya-segat anant a pescar.

Xatrac àrtic

Visibles al llarg de totes les illes. L'exemplar de la foto el vàrem fotografia a Mykines, mentre empaitava els frarets per agafar el peixet que portaven per els seus pollets. En la primera foto es pot veure el botí.

Somorgollaire alablanc

En vàrem veure uns quants, més que dels somorgollaires comuns que són més freqüents com el seu nom indica. Potser un dels meus ocells preferits dels que vàrem observar. Aquest exemplar ens va deixar estar molt a prop seu.

Grua europea

L'últim dia a les illes vàrem tenir la sort de trobar un ocell que és accidental veure'l allà: una grua europea. És un ocell no nidificant allà i va ser una autèntica fortuna poder-lo gaudir una bona estona.

Cap d'olla d'aleta curta (balena pilot)

Tot i que no és cap ocell vàrem poder observar una parella d'exemplars passejant per un fiord. També va ser una troballa inesperada i certament emocionant.

Els senyors frarets

Una de les espines amb què vàrem tornar l'any passat de les vacances familiars d'Escòcia va ser no haver pogut veure frarets. Quan nosaltres vàrem anar, ells ja havien marxat. I és que, aquests petits, només van a terra ferma a criar cada primavera fins a mitjans de l'estiu, quan ja han pujat el pollet. Llavors marxen a alta mar per la resta de l'any. I aquest va ser un bon motiu (un més) per anar a Feroe, poder-los veure i qui sap si també fotografiar-los.

De frarets n'hi ha a diferents punts de les Feroe. Però per poder-los veure en gran número i de ben prop cal anar a la màgica Mykines. Aquesta és l'illa més occidental de l'arxipèlag, un petit tros de roca habitat per unes deu persones a l'hivern. Per arribar-hi cal agafar un petit vaixell o un encara més petit helicòpter, de manera que només unes desenes de persones poden accedir cada dia. Any rere any una nombrosa colònia de frarets hi nia. Històricament els frarets han estat una font d'ous i de carn per als locals, si bé en l'actualitat estan protegits i la seva cacera fortament regulada. A més a més, aquest ha estat el primer any que s'ha regulat l'accés de turistes. Cal pagar una taxa per accedir (destinada a la protecció del medi) i hi ha guardes controlant que ningú ultrapassi els límits del camí ni molesti els ocells. Abans molta gent trepitjava per la zona de nius per tal d'apropar-se més encara...

Jo mai havia fotografiat ocells i per mi va ser tot un repte. Acostumat a la fotografia estàtica i meditada de paisatge, intentar captar aquells animalons amb els seus moviments imprevisibles va requerir de molta paciència. I és que aquests petitons es desplacen a una velocitat que, atrapar-los en vol és gairebé una quimera, si més no en mans inexpertes com les meues. Però bé, algunes fotos hem pogut fer i l'experiència ha esta totalment positiva.

Dels ocres als verds, metamorfosi

Ja fa uns dies que vaig tornar del viatge a les Illes Feroe. Segona vegada que visite aquestes meravelloses illes perdudes, ara en una estació diferent. I segona vegada que torne encantat de la vida.

Tot i coincidir pràcticament amb el solstici d'estiu, el clima feroés no dona treva. Les boires han sigut les reines, la pluja ha aparegut cada dia i, amb prou feines, la temperatura pujava dels 12 graus. És allò que podríem dir: Feroe en estat pur.

En aquesta època les illes llueixen vestides de verd. Els ocres de l'hivern canvien i muten a un verd omnipresent. I amb els verds arriba la vida, que serà objecte de futures entrades.

Una cosa que he comprovat en els dos viatges és que el fotògraf mai tria ni quan ni com fotografiar Feroe, sino que és Feroe qui tria el quan i el com. I precisament aquest és un dels grans atractius d'aquest recòndit paradís. En qüestió de pocs minuts pots passar de tenir ullades de Sol que omplen tot de color i alegria, a tenir un cel cobert, que del que omple l'ambient és de dramatisme. No cal anar cercant una fotografia, perquè el més probables és que la fotografia et trobi a tu.

El desert

Aprofitant una estada a Saragossa per motius professionals, tenia l'oportunitat de visitar un lloc que feia molt temps que volia: els Monegros. La idea era escapar de nit a fer nocturnes, aprofitant la temporada de via làctia i l'absència de lluna. Tenia dues nits i, per tant, tenia dues oportunitats. Malauradament cap de les dues nits vaig poder fer les fotos buscades, ja que el cel es va cobrir i va impossibilitar fer fotos nocturnes amb estrelles. Així que em vaig haver de conformar amb les fotos que vaig fer a darrera hora de la tarda, mentre els mosquits em devoraven i veia com el cel s'anava cobrint de núvols irremeiablement. Queda pendent!

L'espectacle compartit

Com cada any per aquestes dates Eivissa ja comença a bullir d'activitat i de gent. Definitivament la treva hivernal ha arribat a la seva fi: cotxes, soroll, aglomeracions, llums...

Intentant fugir d'aquesta bogeria amb la família vàrem anar a veure amagar-se el Sol a un lloc on la probabilitat d'estar sols era molt gran. El Sol només es pot veure amagar-se sobre el mar en aquest indret uns quants dies pels volts de Sant Joan. Així que ens hi vàrem encaminar i la vàrem encertar de ple: no hi havia ni un ànima. Per acabar d'arrodonir el pla la natura ens va oferir un espectacle inigualable que, en ser compartit amb els teus, multiplica per molt més encara el seu valor. Tan sols vàrem cometre una errada: no haver agafat unes tovalloles per endinsar-nos, en un moment com aquest, en aquella aigua plàcida i daurada. Vos ho imagineu?

Pluja i vent

La pluja és un d'aquells elements que pot complicar una sessió. No obstant és una d'aquelles coses que si no és molt intensa pot permetre treballar amb certa comoditat, més encara amb el segellat que tenen els equips actuals.

Sempre he trobat que el vent és més molest. Fa vibrar el trespeus i has de vigilar que no vingui tot a terra en un cop fort. Subjectar el trespeus fermament i llastrar-lo son eines per poder fer fotos amb certa garantia de què no sortiran trepidades.

Però hi ha una circumstància que sempre he pensat que és la pitjor de totes: la combinació de vent i pluja. I aquella tarda així va ser. Varen anar passant cortines de pluja que em van deixar xop i el vent empenyia gotes d'aigua horitzontalment contra l'equip, fent gairebé impossible mantenir els filtres eixuts i sense gotes. En aquests casos cal armar-se de paciència i d'una bona baieta.

Malgrat ser circumstàncies difícils sempre solen oferir moments de llum molt bons i aquestes experiències son d'aquelles que viure-les et fan sentir viu.

Blue moon versus belewe moon

Enguany la primera lluna plena després de l'equinocci de primavera ha caigut a finals de Març i en conseqüència els cristians han celebrat la Setmana Santa molt d'hora. També s'ha donat el factor que era la segona lluna plena en aquest mes de Març, allò que s'anomena "lluna blava". Vaig anar a mirar com era i, en realitat, la lluna era groguenca, com sempre. L'única cosa que havia que no era blava era, precisament, la lluna...

Els salts

Dues de les cascades que vàrem visitar en el viatge a Eslovènia. Totes dues precedides d'una bona passejada per aquells paratges tan deliciosos. La transparència i el color turquesa dels rius és una d'aquelles imatges que queda en la retina per molt de temps.