Un clàssic i una aventura nocturna

Uns dies d'escapada per la Val d'Aran és un d'aquells plaers que, de tant en tant, m'agrada donar-me. Així que aprofitant el pont hem fet una sortida familiar cap aquell indret meravellós. Tot i anar a la recerca de llocs nous el raconet del Salt deth Pish és un lloc on difícilment es pot deixar escapar la possibilitat de tirar quatre fotos. I més encara si està guarnit amb les seves millors gales de tardor.

Tampoc puc deixar passar per alt una "aventura" nocturna amb el Jordi Balaguer, gran aficionat a la saga de Star Wars. Que millor per un fan dels viatges intersiderals que una incursió a un lloc ben fosc per admirar el firmament en una nit serena i sense lluna. Vàrem gaudir d'una bona estona d'observació de les estrelles i constelacions. I, com a premi extra, vàrem poder observar molta fauna nocturna. Per immortalitzar el moment aquí el teniu amb la seva jaqueta de R2D2 i l'espai exterior de fons...
Que la força vos acompanye.

Ses dones

Es racó de ses dones és el nom d'aquesta apartada caleta d'Eivissa. A principis del segle passat homes i dones es banyaven en platges separades i, per descomptat, elles ho feien amb vestits acordes al pudor de l'època. Normalment les dones es banyaven en platges apartades i amagades, lluny de la vista impúdica dels mascles. De fet, per accedir a aquest raconet es va excavar un petit forat que es veu al fons de la foto per poder arribar-hi per terra. La cala te només que uns 20 metres de sorra i una bellesa esfereidora. Possiblemet el totem fal·lic que la presideix és tot un símbol dels temps que arribarien unes dècades després a l'illa.

Ara fa un any

Aquesta setmana fa un any de la meua escapada a la costa bàltica alemanya. Com sempre grans quantitas de fotos resten al disc dur esperant la seva oportunitat i, un any després, moltes d'elles allà estan, descansant. L'altre dia em vaig animar a fer una ullada i veure que podia fer amb el material que encara romania verge. 

Després d'un viatge amb les vivències fresques tot s'atabala al cap i predomina la sensació global que ens haja produït aquella aventura. Amb el decurs del temps les sensacions es van refredant i veiem les imatges d'una manera més objectiva. M'ha sorprés, al revisar la carpeta d'aquell viatge, que dels 5 dies que hi vaig estar només m'agraden fotos del darrer. Els 4 primers dies hi ha fotos, però no em convencen. Fins i tot hi ha algun dia que es podria considerar "perdut", amb poques fotos i que podrien anar a la paperera. La sensació quan vaig tornar no va ser la mateixa, potser perquè el dia bo havia estat el darrer. 

I és que aquell dia va ser un dels dies fotogràficament més intensos de la meua vida. Primer la pluja va remullar els arbres creant unes tonalitats metàl·liques als troncs ben boniques. I després aquella boira, densa, espesa com pòques vegades... i aquella passejada que mai no oblidaré...

Catalunya des de l'aire

Una sessió d'aquelles complicada i de les que tornes a casa de buit. En arribar al lloc les boires eren massa altes i espesses. A més a més feia un vent que tombava. Vaig seure pacientment a dintre del cotxe esperant a veure com evolucionava la llum, però el matí era gris i el vent impossible. Amb prou feines vaig montar l'equip i encara vaig esgarrapar alguna imatge. El millor va ser una sensació que no sentia des de feia molt de temps... vaig passar fred.

Més de 3 anys

Revisant l'arxiu veig que feia més de 3 anys que no venia a aquest lloc. Un lloc que totes i cadascuna de les vegades que l'he visitat no m'ha decebut. Llum suau d'una matinada ben maca. Zona de confort.

Un clàssic

Visita nocturna a un indret clàssic. Nit de lluna plena amb un cel ennuvolat espectacular. La circulació constant de núvols feia brillar la lluna per moments amb diferents intensitats, per la qual cosa vàrem gaudir de la cala il·luminada de molt diferents maneres. De vegades un cel amb núvols bonics és millor per fotografia nocturna que un cel estrellat.

Els guardians silenciosos

Un senyal inequívoc de que el Mar del Nord no és igual que el Mar Bàltic és la gran quantitat de fars que hi ha al llarg de la costa occidental de la península de Jutlandia. Una extensíssima costa de sorra i dunes en la que aprofitant qualsevol punt mínimament elevat trobem aquests guardians silenciosos, testimonis de qui sap quants temporals. I com sempre un bon motiu fotogràfic. 

Darrera entrada danesa.

Sobre la sort i la disort

Els que seguiu el bloc habitualment recordareu que allà pel passat mes d'Octubre vaig visitar els penyasegats de guix blanc al Parc Nacional de Jasmund a Alemanya. Aquell lloc amb els seus boscos em va agradar molt.

Doncs bé, preparant el viatge a Dinamarca vaig descobrir que allà també hi ha uns penya-segats de les mateixes característiques. De fet geològicament deuen ser la continuïtat dels d'Alemanya, ja que en línia recta tan sols hi ha uns centenars de kilòmetres de separació. Evidentment això hauria de constituir una aturada en el nostre viatge estiuenc i així ho vaig planejar. Vaig buscar informació, fotos, rutes... i, tot i no ser un viatge fotogràfic, va ser l'únic punt que tenia clar que m'escaparia algun moment a donar-li al botó. 

Un cop al lloc em vaig emportar la sorpresa que tot el que esperava no hi era. La fràgil vessant de guix va enfonsant-se a poc a poc i fa que, des de baix, nomes queda una estreta franja per on caminar que limita molt els possibles enquadraments. De fet les rutes vora mar que apareixen en els fulletons del lloc no es poden fer pel simple fet que la mar s'ha engolit la franja per on caminar. Per si això fos poc els miradors des de dalt són també molt limitats i la boscuria impideix una bona visió del lloc. Fotogràficament va ser una decepció. Però ja que hi era vaig fer una sortida i... va haver un cel espatarrant... llei de Murphy. Segur que si el lloc m'hagués encantat no hi hagués hagut aquell cel.

La bella Dinamarca

La bella Dinamarca té uns racons encisadors. Però concretament l'illa de Ærø és un d'aquells llocs que no deixa indiferent. Molt coneguda entre el turisme local, però molt desconeguda pels forasters és una petita joia Bàltica. A les platges hi ha unes petites casetes de colors on els propietaris van a prendre el Sol (quan en fa) i a passar els dies de bon temps. 

El cel ennuvolat feia preveure que no podríem veure sortir la lluna plena, però per un instant se'ns va mostrar tímida i coqueta entre els núvols. 

Engegant motors

Bé, ja ha arribat el moment d'engegar motors després de la pausa vacacional. Com cada any hem fet un viatge familiar on la fotografia ha restat en un segon pla. El destí triat per aquest any ha estat Dinamarca, un país molt humanitzat, però amb uns paratges certament bonics.
Ha estat un plaer caminar, passejar, contemplar... acompanyat pels meus. La càmera estava allà, com un complement, com un estri accesori, sense grans pretensions. En aquests temps que corren, on marxar a indrets remots per captar llums impossibles forma part de la normalitat fotogràfica, jo he gaudit dels meus origens: portar la càmera al damunt sense cap planificació especial i anar fent fotos quan veia alguna cosa que m'agradava. Senzillament fotografiar per fotografiar.