Azul de mar o de humo

Aquest bloc ja va tenint uns anyets. En el decurs d'aquest temps, de tant en tant, m'he asabentat de la marxa d'alguna persona. Alguna persona d'aquelles que mai has conegut personalment, però que té una trascendència pública i que, per un motiu o un altre, ha deixat una petja en la teua vida amb la seua obra. Recorde haver dedicat unes paraules el dia que varen partir a persones tan dispars com ara Labordeta, Cesaria Evora o Santiago Feliu.
Ahir va marxar Eduardo Galeano i les venes d'Amèrica Latina es van obrir de dolor.

La casa de las palabras

 

          A la casa de las palabras, soñó Helena Villagra, acudían los poetas. Las palabras, guardadas en viejos frascos de cristal, esperaban a los poetas y se les ofrecían, locas de ganar de ser elegidas: ellas rogaban a los poetas que las miraran, que las olieran, que las tocaran, que las lamieran. Los poetas abrían los frascos, probaban palabras con el dedo y entonces se relamían o fruncían la nariz. Los poetas andaban en busca de palabras que no conocían, y también buscaban palabras que conocían y habían perdido.

          En la casa de las palabras había una mesa de los colores. En grandes fuentes se ofrecían los colores y cada poeta se servía del color que le hacía falta: amarillo limón o amarillo sol, azul de mar o de humo, rojo lacre, rojo sangre, rojo vino...

 

                                                                                                         Eduardo Galeano

 

 

La cova de Venus

Ja feia molt de temps que tenia previst venir a aquest lloc de la costa occidental eivissenca a fer nocturnes. La cavitat està orientada cap a ponent i, per tant, la contaminació lumínica provinent de la península és important. Per això vaig pensar esperar a pillar un dia amb lluna que apaivagues tota la lluminaria peninsular. I quina millor lluna podía fer aquesta missió que una lluna plena, ben plena, com la de Setmana Santa...

Al cel no hi havia cap núvol i la lluna apretava de valent. Era una nit d'aquelles en que no cal la llinterna per caminar entre les roques de nit. Des de la cavitat es podía gaudir principalment de part de la constelació d'Orió, part de la constelació de Tauro i de la resplendor del planeta Venus a punt de pondre's per l'horitzó. Em va sobtar com, a simple vista, es podía veure el reflexe de Venus sobre el mar malgrat la gran quantitat de llum ambiental que donava el nostre satel·lit. Sabia que Venus era el tercer cos celest més brillant després del Sol i de la Lluna, però em va sobtar la seva "potencia" que es pot apreciar perfectament en la fotografía.

Després he estat buscant informació i he aprés coses interessantíssimes com ara que un dia en Venus dura el mateix que 243 dies de la Terra, que és l'únic planeta del Sistema Solar que gira en el mateix sentit de les manetes del rellotge o que, donada la seva orbita més propera al Sol que la nostra, té fases similars a les de la Lluna. La força de la seva brillantor és deguda a que està cobert d'una espesa capa de núvols que reflecteix més del 70% de la llum solar que rep. De fet a la seva superficie pràcticament no arriba llum del Sol.

Seguim acomiadant

Com deia en l'anterior entrada seguim acomiadant l'hivern a poc a poc. Les darreres nevades encara ens donen uns cims ben engalanats. La foto d'avui està feta des d'un d'aquells miradors del país que convida a aturar el temps. Malgrat unes condicions de llum no ideals és difícil abstenir-se de disparar.

Bones vacances per qui les tingueu. 

 

Canvi de cicle

Arriba la primavera i amb ella el canvi de cicle fotogràfic. Cada any per aquesta época tinc la sensació que alguna cosa acaba i comença una altra de nova: Aviat matinar per fer fotos será un suplici per l'hora, aviat será visible la via làctia amb tota la seva esplendor, aviat els camps floriran i petaran de vida...

Sembla que enguany la primavera ens regala molta i molta aigua en els seus inicis. L'arribada de la primavera sempre suposa un despertar de la vida adormida. El bosc encara dorm aletargat, però uns tímids brots comencen a despuntar en les branques. En poc temps sortirà la fulla i el verd tornarà a manar en aquest indret. Però mentrestant els arbres despullats van xopant-se amb aquesta pluja i preparant-se pel proper esclat de vida.

També vos pujaré dues imatges amb elements "artificials", però sense que serveixi de precedent.

Amb neu i amb sorra

 Buscar detalls en un gran paisatge és una d'aquelles activitats més entretinguda i a l'hora difícils que crec que hi ha en fotografía. Jugar amb les textures, els desenfocs, les expressions mínimes i les abstraccions... Personalment és una d'aquelles coses que més em costa. Avui vos pujaré dos intents, un amb neu i un altre amb sorra.

 

La boira i la cirereta

Imatges d'un dia tancat, d'aquells que penses que no será el millor dia per treure profit fotogràfic. Cel pla i gris, plugim, fred... Però els dubtes comencen a esvair-se quan, un cop arribat a la localització, les boires varen començar a dansar i desfilar per sobre de les agulles. Tot un espectacle, la bellesa del qual no he sabut reproduir ni de bon tros.



 

 

I com a cirereta final una escletxa de llum d'aquelles que dona uns segons de màgia i sensació de que ha valgut la pena estar-se dempeus més d'un hora en el mateix lloc, amb les mans glaçades i amb molta son.

 

Primeres llums, de la Lluna i del Sol

Recorde perfectament que el pronòstic de núvols per aquesta albada era del 58%. Com podeu comprobar la varen encertar de ple. Però, si més no, la seva absència em va permetre composar alguna cosa amb la lluna que tot just havia sortit uns instants abans. Primeres llums, de la Lluna i del Sol.

 

f/8, 30s, ISO 250

Llum rasant

En aquesta època de l'any el Sol es pon a la Cerdanya de manera longitudinal a la vall. És així com crea una llum rasant lateral molt guapa, ja que el Sol no desapareix fins que està molt baix. Dues postes de Sol diferents d'un cap de semana deliciós per la vall.

 

 f/8, 1/100, ISO 400, polaritzador, degradat neutre d'1 pas per al cel

 

f/8, 1/40s, ISO 400, polaritzador i degradat neutre d'1 pas per al cel

Es Canaret



Es Canaret és un lloc del la costa Nord d'Eivissa amb una bellesa especial. Malgrat el foc de fa uns anys el lloc ha conservat un encant molt especial i quan arribes arran d'aigua te n'oblides dels cadàvers de pi que has recorregut en la baixada. És curiós que per arribar-hi s'ha de creuar els jardins d'una casa (mansió) particular per un camí habilitat i degudament senyalitzat.

Buscant información sobre el lloc he vist que aquest indret pertanyia a un pagès anomenat Xomeu d'en Marçà. Molt sovint, Xomeu no tornava a casa de nit i dormia en una cova que hi ha a tocar de la cala per tal de guanyar temps i sortir d'hora a l'endemà amb el seu llaüt a pescar gerrets o conrear el seu hort. Amb l'aigua que manava de la Font d'es Canaret i recollia en el safareig regava la vinya. En la cova tenia un poal on trepijava el raïm i unes quantes botes on emmagatzemava el vi que produïa. Xomeu també criava conills i com que no tenien l'habilitat de nedar els tenia confinats en l'illot d'es Canaret que veieu en la foto. El fill de Xomeu, que també es deia Bartomeu com el seu pare, va portar una vida molt semblant a la del seu pare i va seguir fent pràcticament les mateixes coses.

Però varen arribar els anys 60 i amb ells el turisme, els hippys i els nòrdics. I la vida de la illa va fer un tomb com no s'havia produit des dels principis dels temps. I els terrenys varen ser venuts, una historia llargament repetida a Eivissa. El comprador va ser Herr Sieffried Otto, propietari d'una multinacional alemanya que fabrica paper moneda. I es va construir una casa amb una torre, a l'alçada de la seva categoría, a tocar de la cala. I així va ser com el propietari d'aquests terrenys va pasar de ser un pagès d'espardenya a ser un multimilionari de sabata.

Sembla que el camí a la cala va intentar ser tancat en varies ocassions. Però afortunadament, en aquest cas, les autoritats no ho varen permetre i encara es pot pasar a gaudir d'aquest solitari i encisador racó.



 

f/8, 30s, ISO 400, degradat neutre de 10 passos

Cloud City

He hagut d'ultrapassar els cuaranta anys per fer una cosa que no mai havia fet ni pensat que faria: Veure tota la saga de Star Wars. Podem considerar que ha estat un dany colateral de la meua paternitat  que no només m'ha dut a veure totes les pel·licules vàries vegades sino que m'ha portat també a llegir grans obres de la literatura universal com ara "Como ser un buen Jedi" o el "Diccionario visual de Lego Star Wars". Podríem dir que, a hora d'ara, sóc un gran expert en la materia.

El dia que vaig fer la foto de l'entrada d'avui no vaig poder deixar de pensar que em recordava "la ciudad de las nubes", que, per si no ho sabeu, es una colònia minera de gas tibanna que hi ha al planeta Bespin i que és on Lando Calrisian traiciona a Han Solo, si bé després és capaç de rectificar el seu error.

En fi, frikismes de la cinquena década de la vida.

Salut i que la força vos acompanye.

f/11, 1,3s, ISO 100