25+25=50

Puje una altra de 25 minuts... Aquesta també la tenía pendent des de feia temps. Técnicament ha estat un repte. Vaig arribar a la localització sense lluna. Al penyasegat li arribava llum d'un hotel proper i un far també l'anava pintant de tant en tant amb el seu gir. La part de sota quedava en penombra total. A més a més, allà al fons, sobre l'horitzó, es veia una lleu resplendor que era, ni més ni menys, que la ciutat de Palma, a més de 70 Km... Vaig decidir incloure aquesta contaminació en la composició. La llarga exposició l'ha magnificat i no em desagrada com queda. El que menys em convenç és com ha quedat la part de les roques de primer pla. Vaig fer el que vaig poder amb el frontal, però salta a la vista que va ser insuficient. Necessite un llinterna més potent. Una mica de lluna tampoc m'haguera vingut malament, però és un lloc que no tinc a l'abast cada dia i no pensava marxar sense la foto.
El resultat final és millorable. Seguirem aprenent en el món de la foscor.

Canon 5D MkII amb el canon 17-40 a 19mm

f/4, 1502s, ISO 200, trípode, cable, mirall alçat.

25 minuts

És curiós com, segons el que estigues fent durant un minut, et pot semblar molt curt o et pot semblar una eternitat.
Llavors, 25 minuts ja són paraules majors. Dona temps per fer moltes coses en 25 minuts: fer clic, seure a mirar el cel que no veus mai a causa de la polució, tancar els ulls i escoltar la insistent remor de les onades contra les roques, empastifar-te de repelent de mosquits perquè t'estan fregint, pintar amb una llinterna, telefonar la teva parella i xerrar una estona malgrat que fa un moment estaves amb ella, dir-li que l'estimes, tornar a mirar el cel i veure passar bocabadat un estel fugaç, contemplar el gir rutinari del far d'un illot la llum del qual crea estranys dibuixos sobre la mar, pensar, esperar, seguir esperant, això sí que és una eternitat, una eternitat preciosa...
Una de les fotos que volía fer des de feia bastant temps.

Canon 5D MkII amb el canon 17-40 a 19mm

f/4, 1502s, ISO 200, trípode cable i mirall alçat. Vaig pintar la torre durant aproximadament un minut amb la llinterna del frontal

M'aclame a tu

M'aclame a tu mare de Terra sola,

arrape als teus genolls amb ungles brutes,

invoque un nom o secreta consigna,

mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat

segueix camins, segueix foscos camins,

m'agafe a tu, al que més estimava,

i cante el jorn del matí il.limitat.

El clar camí, el pregon idioma,

un alfabet fosforescent de pedres,

un alfabet sempre amb la clau al pany,

el net destí, la sendera de llum.

Sempre a la nit il.luminat enter,

un bell futur, una augusta contrada,

seràs el rent que fa pujar el pa,

seràs el sol i seràs la collita.

Seràs la fe i la medalla oculta,

seràs l'amor i la ferocitat,

seràs la clau que obri tots els panys,

seràs la llum, la llum il.limitada.

Seras confí on l'aurora comença

seràs forment, escala il.luminada.

Seràs l'ocell i seràs la bandera,

l'himne fecund del retorn de la pàtria,

tot esquinçat de l'emblema que puja,

seràs l'ocell i seràs la bandera.

Jo pujaré piament els graons

i en arribar al terme entonaré

el prec dels vents que em retornaves sempre.

                                                                                  Vicent Andrés Estellés

Canon 5D MkII amb el canon 70-200 f/4 IS a 150mm

f/4, 90s, ISO 100, degradat invers de 3 passos i degradat neutre de 10, trípode, cable i mirall alçat.

L'eixida que no va ser

La idea inicial era cercar l'eixida de la lluna entre les pedres. És obvi que, amb aquests núvols, la lluna va sortir, però nosaltres no ho varem veure. Així i tot, la solitud, la bellesa del lloc i una bona companyia  varen fer un moment molt agradable. Fins i tot hi ha alguna foto que es pot salvar...

Canon 5D MkII amb el canon 17-40 a 17mm

f/5.6, 480s, ISO 400, trípode i cable. Vaig moure el degradat neutre de 2 pasos al davant de l'objectiu una estoneta

La península

Com que estem passant una petita sequera, tiraré d'arxiu i pujaré un parell de fotos "curioses". En la primera teniu en primer pla Ses Salines d'Eivissa, amb el puntal d'Es Vedrà a la dreta de la imatge, sobresortint per Cap Llentrica. Aquelles montanyes del fons són les serralades alacantines que es poden veure donada la claredat espectacular d'aquell dia i el contrallum del capvespre. I es que la llum d'octubre a l'illa és diferent a la de la resta de l'any...

Canon 400D amb el canon 70-200 f/4 IS a 85mm

f/4, 30s, ISO 100, trípode i cable, no recorde si porta cap filtre...

Ací teniu un detall de tot el perfil de la península entre Puig Campana (el de més a l'esquerra) fins al Montgó (el de més a la dreta), amb les serralades d'Aitana i de Bèrnia entre ells. Tot un plaer per als sentits. És un dels dies més clars que recorde haver viscut a l'illa.

Canon 400D amb el Canon 70-200 f/4 IS a 89mm

f/4, 10s, ISO 100, trípode, cable i possiblement algun degradat...

L'error

Avui no ha estat una bona jornada. Després de fer l'esforç d'alçar-me del llit a les 4:45 he tornat a casa amb 4 o 5 fotos i, cap d'elles, és la que pensava fer. Tots sabem que quan cometem un error ens ha de servir per aprendre i no repetir-lo. Però l'especie humana es caracteritza per ensopegar varies vegades en la mateixa pedra. Qualsevol sap que és molt arriscat arribar a un lloc desconegut a les fosques per trobar una localització, a no ser que siga una localització molt fàcil. Doncs Pepet, aquest que us escriu, ha comés aquest error més d'una vegada. I avui ha estat la darrera vegada que ho ha fet. He estat voltant amb el cotxe, cercant el camí que havia d'agafar, mentre el dia aclaria i les oportunitats anaven, inversament, minvant. Finalment he trobat el lloc, però no era l'hora bona per fer la foto. Com a consol puc pensar que, de totes maneres, la llum tampoc ha estat gran cosa avui i que no hi havia ni mig núvol...
Per contra he tret el macro (que per cert, tenia teranyines) i he intentat fer alguna cosa per tornar a casa, si més no, amb alguna foto. Encara que no fos la foto que volía fer.

Canon 5D MkII amb el Canon 100mm macro

f/16, 1/8s, ISO 800, trípode i cable 

Setmana Santa Marinera

De manera puntual faré una escapada del paisatge per mostrar un esdeveniment que feia anys que no gaudia i que he pogut assaborir aquests passats dies: la setmana santa del meu poble. 
Una celebració impregnada per la llum de la Mediterrània i, que a diferència de la major part d'aquestes celebracions, té el color com a protagonista. L'exuberància valenciana i la música com a elements distintius. Si, a més a més, podem contemplar aquest esdeveniment submergit en l'encant de l'arquitectura popular del barri, tenim la barreja perfecta.
Un servidor no és home de fe, però sap valorar el contingut plàstic i cultural d'aquesta celebració. Així que li pese a qui li pese: Salvarem el Cabanyal!

El miracle

Anant a treballar, cada dia, passava per aquell lloc. Conduïa amb la justa capacitat de reacció que dona un glop de cafeïna i l'estrés matiner d'arribar a l'hora a la feina. Normalment mai passava res i molts dies varen anar omplint, anònims, el cistell del temps que se'ns ha donat per fer encara no sé ben bé quina cosa. Però, algunes vegades, es produïa el miracle. Això sí que m'acabava de despertar. Recorde haver aturat el cotxe en aquella corba molts matins. Recorde haver baixat i contemplar embadalit aquell miracle. Recorde permetre'm el luxe d'arribar al treball uns minuts tard. I recorde haver pensat que el temps que se'ns ha donat, potser, només té sentit si saps apreciar meravelles com aquella.
L'altre dia, després de molt de temps, vaig tornar a aquell lloc. I es va tornar a produir el miracle. Vaig gaudir de l'espectacle, dels meus pensaments i d'una bona companyia, aquelles coses que donen sentit a la vida.

Canon 5D MkII amb el canon 70-200 f/4 IS a 200mm

f/16, 1/4s, ISO 100, degradat invers de 3 + degradat neutre de 2 passos, trípode, cable.

La dona d'aigua

En temps llunyans l’hereu de la masia de Can Blanc quedà adormit sota una alzina carregada d’anys.
De sobte, el despertà una veu meravellosa que recitava melodiosament :

«Si l’aigua és plata, la mia és amor
la mia amor, menina,
la mia amor,
no pas mon cor, menina,
no pas mon cor,
que tot és or.

Si l’aire és gebre,
la mia amor,
no pas mon cor, menina,
no pas mon cor,
que tot és foc».

El xicot, encuriosit i atret per la veu encisadora, no s’ho va pensar més i se n’anà cap al gorg d’on provenia. En arribar-hi, es trobà amb una donzella, bella com el sol, que s’emmirallava a l’aigua mentre anava cantant la dolça melodia. El jove se n’enamorà al moment i li proposà maridatge. La noia acceptà, però abans li posà una condició : Mai no havia de preguntar-li el seu origen, afegint que no se li ocorregués anomenar-la «Dona d’aigua». El noi va estar-hi d’acord. Es casaren i foren molt feliços.

Passà el temps i un dia malaurat, el matrimoni es discutí, i el marit enfurismat, va retreure a l’esposa el seu origen ignorat motejant-la «Dona d’aigua». Mai que no ho hagués dit. Tan punt ho va sentir la noia, esporuguida, marxà rabent de casa. Va ésser inútil que el marit la seguís desesperat. Desaparegué per sempre més.

D’aleshores ençà, el lloc on el jove trobà la misteriosa donzella s’anomena «la dona d’aigua».

Canon 5D MkII amb el canon 17-40 a 22mm

f/11, 0,8s, ISO 800, degradat neutre de 2 passos, trípode, cable i una mica d'equilibri

Compartir moments

Compartir moments amb bons amics és un plaer. Compartir moments, indrets, rises, llum, ... És curiós com es pot coneixer gent gràcies a aquesta cosa virtual d'internet que, d'altra manera, mai haguera conegut. Gent maca, bona gent. Moltes gràcies a tots i totes.

Canon 5D MkII amb el canon 70-200 f/4 IS a 70mm

f/8, 1,6s, ISO 100, degradat neutre de 3 passos, trípode i cable.