Sobre la globalització i la fotografia

Ja fa més d'una década que vaig visitar les Lofoten per primera vegada. Va ser un viatge de vacances d'estiu on gaudir del Sol de mitjanit. Portava una petita compacta i va ser un viatge sense gaire pretensions fotogràfiques. Ens vàrem allotjar en un hotel, el recepcionista del qual, ens va recomanar tornar-hi cap al febrer o març, que és l'època on les illes estan més boniques. Aquest missatge va quedar gravat en la meva ment com un projecte a fer alguna vegada. Van anar passant els anys fins que enguany, de manera sobtada, se'm va oferir la possibilitat d'anar-hi. Al llarg d'aquests anys que han passat ha esdevingut el "boom" de la fotografia digital i de les xarxes socials. Tanmateix les Lofoten s'han convertit en un d'aquells destins fotogràfics "de moda" els darrers anys, així que imaginava que la quantitat de fotògrafs que trobaria seria considerable. 

Realment la quantitat de gent que fa fotos ha crescut exponencialment des de principis de 2000. A més a més la facilitat actual per compartir imatges ha portat a que fenòmens com ara una aurora boreal, fenòmen espectacular i únic com pocs, s'haja banalitzat i sovint, quan en veiem una foto pensem: "Uf, una altra aurora". Certament l'experència de veure en directe una aurora pense que és una d'aquelles coses que s'ha de fer, si més no, un cop a la vida; i si es pot fotografiar millor encara. Per exemple aquella nit vàrem tindre un espectacle digne de la millor empresa pirotècnica del món: experiència a no oblidar.

En el moment àlgid de llums verdes varen aparéixer de sobte dues furgonetes plenes d'alemanys que sorollosament varen desembarcar,  i que literalment, ens varen envair i avassallar. Jo ja no vaig fer cap altra foto més. Altres nits també vàrem gaudir de companyia que, de vegades, era molt impertinent i maleducada a l'hora de fer llums o posar-se enmig. Conseqüències de la massificació.

Així vaig observar una sèrie de punts de pelegrinatge fotogràfic predeterminats on tothom es dirigia de manera sistemàtica. Un d'aquests punts era el pont de Hamnoy. Cada matí s'aplegaven una munió de fotògrafs al mateix lloc com si no hi hagués més llocs per fer fotos. Tots junts a fer la mateixa foto que ja havien vist per internet en més d'una ocassió. El matí d'aquesta fotografia vaig comptar 27 fotògrafs ( ! ). Fixeu-vos que hi ha una ovella negra disparant cap a l'altra banda. Aquest, segurament, faria bona amistat amb mi.

La foto a fer és la següent. El lloc és bonic de collons i les circumstàncies de llum, evidentment, cada dia poden ser distintes podent obtenir la imatge amb matissos molt diferents. Però la sensació va ser una mica d'estar envoltat de coleccionistes de cromos en busca del cromo que els hi faltava per completar la colecció.

Certament veure 27 persones de diferents nacionalitats en el mateix lloc fent la mateixa foto fa pensar i plantejar-se moltes coses. On queda l'originalitat? I la creativitat? Què és del factor preparació d'un viatge? Això és fotografia de natura o de paisatge?

Els que passeu per aquest bloc alguna vegada sabeu que no m'agrada anar a llocs molt trillats i que intente trobar llocs distints o punts de vista diferents. Com sempre passa en aquestes ocassions només cal apartar-se una mica de la "ruta clàssica" per trobar indrets de molta bellesa on fer fotos en solitari. Les tres fotos que vos posaré a continuació són d'una sessió molt bona "mano a mano" amb el company  Eduard Marquès en un lloc on no hi havia cap altre fotògraf més. Tots hi eren a les 2 o 3 platges on tothom que vaja a Lofoten ha d'anar a fer fotos...

I amb aquesta entrada done per tancat el capitol del viatge a Lofoten,