Boires matinals

 Una matinal amb unes boires d'aquelles per recordar durant molt de temps. Va ser un continu anar i venir de núvols baixos creant constants canvis en el paisatge i insinuant siluetes sense parar.

Amb els primers rajos de Sol les boirines es van aixecar, però la llum lateral sobre les restes de tardor als arbres també va crear una imatge molt plàstica. 

Excursió per les terres del Nord

De l'altre dia, per l'Alt Empordà. Va ser un dia amb una llum molt dolenta, amb cel obert i ras. Tot i que el pronòstic semblava que a l'albada podríem tindre alguna oportunitat tampoc va ser així. 

De totes maneres va ser un dia molt bo amb l'amic Eduard Marqués, recorrent raconades i indrets espectaculars, que només algú que valora el territori i el viu, sap que existeixen. Saber transmetre l'amor cap a un espai és una d'aquelles coses que l'Eduard sap fer molt bé.

Acomiadant

Acomiadant la tardor en el Montseny, una aposta segura i cercant la clàssica centrifugadora de la riera. Una llàstima veure-ho tot tan sec, fenòmen que els darrers anys s'està convertint en un fet "normal". A veure si aquestes darreres pluges han animat una mica el tema. 

Llum de tardor (2)

Doncs aquí hi ha una segona mostra d'una altra sessió per immortalitzar la meravellosa llum de tardor mediterrània. Com vos deia en l'anterior entrada, segurament el moment de l'any que més m'agrada per anar a fer marines.

Llum de tardor

Com cada any per aquestes dates la xarxa s'inunda d'imatges de boscos i colors ocres de tardor. És el temps de visitar la muntanya i captar tota la paleta de color del canvi d'estació.

De totes maneres jo sempre he pensat que els mesos de tardor són els millors per fotografiar Eivissa. Podem trobar nuvolades espectaculars, la netedat del cel és molta i la llum adquireix uns tons molt especials. A més a més l'illa torna a la seva característica letargia de fi de temporada turística que li dona aquest toc de solitud dels mesos de fred. Com a mostra les dues imatges d'aquest passat cap de setmana, d'una d'aquelles platges que fa unes setmanes era un autèntic formiguer i que ara va ser per mi tot sol.

Un clàssic i una aventura nocturna

Uns dies d'escapada per la Val d'Aran és un d'aquells plaers que, de tant en tant, m'agrada donar-me. Així que aprofitant el pont hem fet una sortida familiar cap aquell indret meravellós. Tot i anar a la recerca de llocs nous el raconet del Salt deth Pish és un lloc on difícilment es pot deixar escapar la possibilitat de tirar quatre fotos. I més encara si està guarnit amb les seves millors gales de tardor.

Tampoc puc deixar passar per alt una "aventura" nocturna amb el Jordi Balaguer, gran aficionat a la saga de Star Wars. Que millor per un fan dels viatges intersiderals que una incursió a un lloc ben fosc per admirar el firmament en una nit serena i sense lluna. Vàrem gaudir d'una bona estona d'observació de les estrelles i constelacions. I, com a premi extra, vàrem poder observar molta fauna nocturna. Per immortalitzar el moment aquí el teniu amb la seva jaqueta de R2D2 i l'espai exterior de fons...
Que la força vos acompanye.

Ses dones

Es racó de ses dones és el nom d'aquesta apartada caleta d'Eivissa. A principis del segle passat homes i dones es banyaven en platges separades i, per descomptat, elles ho feien amb vestits acordes al pudor de l'època. Normalment les dones es banyaven en platges apartades i amagades, lluny de la vista impúdica dels mascles. De fet, per accedir a aquest raconet es va excavar un petit forat que es veu al fons de la foto per poder arribar-hi per terra. La cala te només que uns 20 metres de sorra i una bellesa esfereidora. Possiblemet el totem fal·lic que la presideix és tot un símbol dels temps que arribarien unes dècades després a l'illa.

Ara fa un any

Aquesta setmana fa un any de la meua escapada a la costa bàltica alemanya. Com sempre grans quantitas de fotos resten al disc dur esperant la seva oportunitat i, un any després, moltes d'elles allà estan, descansant. L'altre dia em vaig animar a fer una ullada i veure que podia fer amb el material que encara romania verge. 

Després d'un viatge amb les vivències fresques tot s'atabala al cap i predomina la sensació global que ens haja produït aquella aventura. Amb el decurs del temps les sensacions es van refredant i veiem les imatges d'una manera més objectiva. M'ha sorprés, al revisar la carpeta d'aquell viatge, que dels 5 dies que hi vaig estar només m'agraden fotos del darrer. Els 4 primers dies hi ha fotos, però no em convencen. Fins i tot hi ha algun dia que es podria considerar "perdut", amb poques fotos i que podrien anar a la paperera. La sensació quan vaig tornar no va ser la mateixa, potser perquè el dia bo havia estat el darrer. 

I és que aquell dia va ser un dels dies fotogràficament més intensos de la meua vida. Primer la pluja va remullar els arbres creant unes tonalitats metàl·liques als troncs ben boniques. I després aquella boira, densa, espesa com pòques vegades... i aquella passejada que mai no oblidaré...

Catalunya des de l'aire

Una sessió d'aquelles complicada i de les que tornes a casa de buit. En arribar al lloc les boires eren massa altes i espesses. A més a més feia un vent que tombava. Vaig seure pacientment a dintre del cotxe esperant a veure com evolucionava la llum, però el matí era gris i el vent impossible. Amb prou feines vaig montar l'equip i encara vaig esgarrapar alguna imatge. El millor va ser una sensació que no sentia des de feia molt de temps... vaig passar fred.

Més de 3 anys

Revisant l'arxiu veig que feia més de 3 anys que no venia a aquest lloc. Un lloc que totes i cadascuna de les vegades que l'he visitat no m'ha decebut. Llum suau d'una matinada ben maca. Zona de confort.