Des de lluny

La meua amiga Esther m'ha dit moltes vegades que Montserrat és una muntanya per fotografiar-la des de lluny. I la veritat és que aquesta muntanya inconfusible té un perfil molt peculiar i espectacular. 



Guarnit de tardor

Abans que acabe de morir el color de tardor de les muntanyes, aprofitaré per pujar una foto del nostre Pedraforca guarnit de tardor de fa unes setmanes. No és una gran imatge ni amb una llum espectacular. Però a mi em sembla ben bonica.

El ball de troncs (i 2)

En la darrera entrada vos vaig explicar una sessió llarguíssima de fotografía, bosc i boira. Vaig pujar 3 fotos amb enquadraments tancats. Avui pujaré 3 fotos del mateix dia, però amb els enquadraments fets amb l'angular, buscant una visió més amplia de l'ambient. El ball de troncs d'aquell bosc és realment meravellós. Els senderols conviden a entrar-hi i perdre's en aquell espectacle magnífic.

Vaig venir buscant la tardor, però vaig arribar potser amb una semana d'antelació. Si ja és difícil encertar-la amb els boscos propers a casa imagineu com és de difícil encertar-la amb els boscos que hi són a més de 2000Km. Vaig observar, no obstant, un fet que mai m'havia adonat. Els faigs comencen a canviar la fulla abans en els llocs més exposats. D'aquesta manera, els arbres que estaven arran de mar ja tenien bonics colors (com podeu comprobar dues entrades abans d'aquesta). Tanmateix les fulles més superiors dels arbres ja han canviat de color, mentres que les que están més protegides cap a l'interior encara estan més verdes que un enciam. Així i tot aquest bosc té una bellesa especial.

I ja, per acabar i no cansar amb aquesta sessió maratoniana que vaig viure, vos pujaré una imatge del fotògraf admirant embadalit l'espectacle que la natura li va oferir aquell dia que difícilment oblidarà.

El ball de troncs

Aquell dia el pronòstic del temps no era gens prometedor. Així i tot, quan estàs lluny de casa, cal aprofitar i intentar treure el màxim de les situacions perquè és posible que no hi tornes a anar a aquell lloc mai més.

A les 8:00 del matí vaig començar a caminar sota una fina pluja. Una hora i mitja després estava en la localització triada: els penyasegats. La pluja combinada amb un persistent vent va fer infructuosa l'opció de fer fotos malgrat que el que tenia davant meu era preciós. Així que després d'uns pocs intents on era imposible sortir-se'n amb els filtres, la cámara i el paraigua vaig decidir marxar. El dia prometia ben poc, ja que el pronòstic del temps per la tarda encara era pitjor. Vaig endinsar-me en el bosc i una mica més a recer del vent vaig fer algunes fotos sota el paraigua amb la compacta. I em vaig posar a caminar, tot sol, per aquell bosc encantador. La passejada per sí sola ja valia el seu pes en or tot i que que no hi hagués fet cap foto.

Però va haver un moment on es va produir el miracle: va parar de ploure i va entrar la boira. Una boira espesa, d'aquelles de tallar amb ganivet.

I amb la boira va arribar la pèrdua de la noció del temps. Caminar, mirar, cercar composicions. El ball de troncs de la fageda se m'oferia amb totra la seva esplendor. Durant uns instants un cervató em va estar observant encuriosit. Segurament algún follet també em mirava.

Aquests darrers dies he llegit en diferents blocs de fotògrafs amics com els absorbeix el bosc i com passa el temps quan estàs a dintre seu. Doncs aquell dia va haver un moment que vaig veure que començava a enfosquir. Vaig apretar el pas per tornar. Quan vaig seure al cotxe vaig notar que les cames em pesaven. Eren les 18:00. Havia passat 10 hores a dintre del bosc, no m'havia assegut en tot el dia i només que havia menjat unes galetetes a migdia.

La tardor arribant al mar

Ja portava temps rumiant fer un viatge.
Volia que fos un viatge en solitari, de natura, a algún indret desconegut i fotogràfic. En solitari perquè aquest tipus de viatges tenen un carácter introspectiu important per mi. De natura perquè la natura m'ajuda molt a desconnectar, volia caminar i gaudir de llocs ferèstecs. A algún indret desconegut perquè la repetició de llocs en la web es sobresaturadora, ja sabeu que hi ha localitzacions repetides mil vegades que per mi no tenen atractiu. I de fotografía perquè portaría l'equip amb mi i intentaría plasmar l'experiència.
Així que, després d'estar valorant diferents opcions, l'elecció va ser Alemanya. Un país que mai m'ha decebut les diferents vegades que l'he visitat. I concretament visitaría la costa báltica on hi han uns penya-segats interessantíssims sobre el mar que, a més a més, están envoltats de fagedes i boscos. La combinació mar+fageda+tardor em resultava molt temptadora.

Aquests penya-segats tenen la peculiaritat què son d'una mena de guix que els dona un color blanc molt especial. La seva constant descomposició per efecte dels elements fa que sempre llueixin un blanc radiant.

A causa d'aquesta continua erosió, mica en mica, es van desfent, generant esllavisades. Això fa que, al llarg de la costa, hi hagi tot un seguit de faigs que han anat caient des de dalt i que en algún moment el mar s'emportarà qui sap on.

En el nostre imaginari tenim una serie d'idees preconcebudes que ens fan pensar que les coses són, normalment, de la mateixa manera. Jo havia construït en la meva ment imatges de llum lateral sobre els penya-segats, de jocs de llum i ombres, de cels vermells. Clar, sóc mediterrani, havia construït imatges del Mediterrani. Però el Bàltic és diferent. Ni millor ni pitjor, diferent. Al llarg de tots els dies que hi vaig ser el Sol no va treure el nas en cap moment.

Així que vaig haver d'adaptar el meu pensament. Les boires, els núvols i la pluja són una constant. És clar que això no treu espectacularitat al lloc. El meu imaginari també associa tardor+bosc+montanya. Així que veure com la tardor arriba al mar i li fa un petó és d'aquelles coses que sempre portaré a dintre meu. Ara, el meu imaginari és més gran.

L'altre petit mar és gris

Ja fa una semana que vaig tornar del viatge. Després d'uns dies tan intensos necessitava reposar les fotos i les idees. Avui he sentit la necessitat de pujar alguna imatge i així ho he fet.

El petit mar que vaig visitar està al Nord, en terres llunyanes i fredes. Es va mostrar esquerp, gris, trist i melancòlic. Segur que té la seva cara amable, si bé a mi no me la va mostrar. Però la bellesa està en els ulls de qui vol veure-la. I a mi em va semblar bonic, diferent, amb la seva propia personalitat. Després d'uns dies paint el viatge, vos mostraré una primera imatge d'aquest petit mar, el Bàltic.

Per cert, la foto no està desaturada.



Una del meu petit mar

Quan aquesta entrada veja la llum jo hi seré molt lluny. Hauré deixat el meu petit mar per un altre petit mar. Espere que, a la tornada, el meu petit mar no s'haja mort de gelosia i encara continue estimant-me. En les properes entrades vos contaré com ha anat aquesta aventura, espere que els Déus siguen propicis i hi haja sort amb la llum i amb la meteo. Necessite 2 dies de pluja, 2 dies de Sol i 2 dies de núvols, ja, ja...

Mentrestant vos deixe amb una imatge del meu petit mar, del Mediterrani. A veure si així puc apaivagar la seva enveja.

 

Somni

Vistes des d'un dels miradors clàssics de la nostra terra. Ja arriba la bona época, les matinades i les bones llums. Aviat la xarxa començarà a estar farcida d'acolorits boscos i passarem de la sobredosi de vies làcties a la sobredosi de tardor.

Peace and Love

Tot i que el moviment hippy va desapareixer d'Eivissa ja fa molts anys, encara resten alguns romàntics que intenten mantenir viva certa espurneta. Els "Hippy Market" actuals no deixen de ser una mena de resta simbólica si bé, en general, no tenen res a veure amb el moviment dels 60s i 70s. Així i tot l'illa és visitada per molta gent que encara li agrada aquest rotllo. D'aquesta manera es bastant habitual trobar al llarg del paisatge mostres, més o menys artístiques i afortunades, al respecte com ara escultures en la roca, pintures o altres manifestacions. Avui vos mostre dues fotos de dos dels llocs més emblemàtics de l'illa amb ornaments d'aquesta mena. Peace and love.

 

Retrat

Una matinal d'ahir, cercant nous balcons des d'on fotografiar Catalunya. Vos puje un retrat del Puigmal des de l'altra banda de la plana d'Osona. Primeres llums i, com és habitual per aquestes contrades, boires matineres.