D'estrena

Passejada matinal per l'Albufera de València fa un parell de setmanes. Aquesta sortida va servir per provar i estrenar la que serà la meva companya els propers anys, la 5D MkIV. De moment sembla que el guany de rang dinàmic és considerable i la capacitat d'aixecar ombres molt bona. Desitjós de provar l'ISO en condicions ;-)

Marjalejant de nou

Una matinal per la marjal de l'Albufera de València sempre és reconfortant. Si li afegim bona companyia resulta una combinació perfecta per gaudir realment del moment.
Sembla mentida la quantitat de gent que podem arribar a conéixer a traves de les xarxes socials. Passa una mica com en la vida, vas coneixent persones i en el decurs del temps vas perdent el contacte amb uns i mantenint-lo amb altres. Aquesta sessió va ser amb el meu amic Vicent Puchol, al qual feia més de dos anys que no veia i amb el que va ser un plaer retrobar-se.

Matinada accidentada

Aquella matinada vaig sortir amb la idea de ficar-me entre els arrossars i improvisar. Anar passant pels caminals de la marjal fins trobar algun detall, algun reflexe, alguna imatge que em fes baixar del cotxe i treure la càmera. Però no va poder ser. Per sorpresa meua tots els camins que sortien des de la carretera principal estaven tallats amb una tanca i un rétol que indicava que havia caçadors i era perillós passar. Els tirs eren clarament audibles, així com el rebombori excitat dels gossos. Certament ficar-se entre el canyissar a les fosques buscant enquadraments no semblava la millor idea. Així que vaig haver de desistir i anar a un lloc que, malgrat tindre'l ja molt fotografiat, m'assegurava que ningú em fotria un tir.

El paisatge humanitzat

Sovint considerem el paisatge humanitzat com un paisatge "de segona". Sembla que la fotografía de natura només pot mostrar llocs verges, sense que en la imatge es pugui veure cap empremta de la mà de l'esser humà. Certament les fotografies de llocs verges, recòndits i inaccesibles solen ser espectaculars i més encara quan les visualitzem amb un moment de llum únic i irrepetible.

En el nostre entorn assolir imatges d'aquestes no és gens fácil. Sempre apareix aquell pal de la llum en l'horitzó, o aquella carretera enmig de la imatge o la famosa contaminació lumínica en fotografíes nocturnes. De vegades veiem fotos sense cap señal de civilització, però potser al darrere del fotògraf que va fer aquella imatge hi ha un passeig marítim, o un molí eòlic o ves a saber què... Per exemple, una de les meues platges preferides d'Eivissa per anar a fer fotos és Es Figueral. Té un conjunt de roques enmig de l'aigua que donen molt de joc i les possibilitats compositives són molt grans. Aquesta imatge que vos puje no mostra cap element d'intromissió de l'home en el paisatge. Però al meu darrere hi ha uns quants hotels i a l'estiu és un autèntic formiguer.

 

 

Per contra hi ha vegades que en un indret fortament humanitzat hi ha més equilibri ecològic del que pot haver en un lloc com l'anterior. Per exemple: l'Albufera i la marjal de Valencia, un lloc a pocs kilòmetres d'una gran ciutat i que ha estat la claveguera de molts pobles del voltant durant molt de temps. Aquest paratge ha estat treballat per l'home des de fa segles per al conreu de l'arròs. És impossible fer una foto sense que la mà de l'home hi siga present. Però és un lloc de nidificació i cria de moltíssimes espècies d'aus i una de les zones humides més importants de l'Est peninsular. I, encara que fràgil, presenta un equilibri entre l'home i la natura.

Jo crec que fer fotografía d'aquest lloc també és fer paisatge de natura, no?

 

Tot és gris

Tot és gris.
Ho és el temps.
Ho és el meu cor
tan indecís.

I darrere els vidres
ho és el món
que es perd
qui sap on
dins la boira,
aquest món incert.

Tot és trist.
Ho és el fred.
Ho és el pensar
que no t'he vist.

I la vida que passa
i jo me'n ric
com d'un film antic
fet de l'ombra
d'aquell temps difunt.

No em digueu el camí perdut
més enllà d'aquest meu paradís,
més enllà d'aquest gris
absolut, d'aquest immens silenci.

Tot és gris.
Ho és el temps.
Ho és el meu cor
tan indecís.

I darrere els vidres
ho és el món
que es perd
qui sap on
dins la boira,
aquest món incert.

 

http://youtu.be/LPL6Pozq2No

 

f/11, 0,5s, ISO 100



Els amants

La rutina més rutinària potser és el desplaçament fins el treball. Dia rere dia el mateix trajecte, a la mateixa hora i de la mateixa manera. Ja fa anys que jo vaig a treballar amb el tren. Això em permet fer el desplaçament d'anada al matí mig endormiscat encara. Puge, em sente al costat dels matixos desconeguts-coneguts de cada dia i mire per la finestra sense veure res. Van passant els mateixos pobles, els mateixos arbres, les mateixes fàbriques i no els pare la més mínima atenció, ja els he vist moltes vegades. És com una mena de deixar-me portar en una especie de sedació superficial que em deixa el cap en blanc i de la qual després no recorde res.
Però l'altre dia va passar una cosa.  Una cosa que va trencar la monotonia habitual. A l'estació de Sant Feliu vaig veure una pintada, una pintada que abans no hi era, una pintada que deia: "No hi havia a Sant Feliu dos amants com nosaltres". Immediatament el meu cervell es va activar. Va esclatar Estellés. I vaig començar a pensar en qui hauria fet aquella pintada. Serà una persona jove o gran? Com serà la seva amada o el seu amat? Serà una declaració d'amor? Serà un crit de desamor? I no puc parar d'imaginar històries passionals, enamoraments compulsius i rebolicades trames d'amor. Cada vegada que passe i veig la pintada el meu cervell s'activa i comence a imaginar una nova història d'amor. No puc parar...
Per favor, si algú coneix l'autor o autora de la pintada que el posse en contacte amb mi.

Canon 5D MkII amb el Canon 24-105 a 55mm

f/11, 1/20s, ISO 100, degradat de 3 passos i trípode

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peçó d'una orella.

El nostre amor es un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

Vicent Andrés Estellés

El tio Canya se'n va a descansar

Ahir a la nit, en la dues vegades lleial (i tantes vegades infidel a sí mateixa) ciutat de València, el tio Canya se'n va anar a descansar. Ens ha deixat el grup Al Tall, després de més de 40 anys de de música. Agrair a tots els seus components tots els anys de feina, de compromís i de dignificar una llengua i un poble. Hi havem uns quants que seguirem, en el dia a dia, al tall, perquè queda molt per fer (poder massa).

Canon 5D Mk II amb el Canon 17-40 a 21mm

f/8, 1/2s, ISO 100, degradat neutre de 3 passos, trípode

CANT DE MAULETS

Eixiu tots de casa que la festa bull,
feu dolços de nata i coques de brull.
Polimenteu fustes, emblanquineu murs
perquè Carles d’Àustria, ha jurat els Furs.

Enrrameu de murta, places i carrers,
abastiu de piules, xavals i xiquets.
Aclariu la gola, amb vi i moscatell
que no hi ha qui pare, el pas dels maulets.

Vine Pilareta, que et pegue un sacsó,
els peixos en l’aigua i els amos al clot,
i si no l’empara, el Nostre Senyor,
tallarem la cua, a Felip de Borbó.

Si l’oratge es gira, en mal dels maulets
vindran altres dies que bufe bon vent.
Quant més curt ens lliguen, més perill tindran,
passeu-me la bota, i segui tocant. 

Catarroja descoberta

Hi ha un raconet de l'Albufera de València que és deliciós. És un lloc molt cuidadet (a diferència de gran part de la resta del Parc Natural) i amb un cromatisme molt xulo. És el port de Catarroja.



 Canon 5D MkII amb el Canon 17-40 a 17mm

f/8, 2.5s, ISO 1600, trípode i cable. Degradat invers de 3 passos mogut

Dissabte al matí hi vaig vindre a fer unes fotos. Les condicions varen ser difícils. Plovent a estones i amb un vent molt fort que arrissava l'aigua, malmetent els reflexes. Vaig haver de jugar amb un difícil equilibri entre temps d'exposició i ISO, en un intent de treure l'aigua planera, però intentant evitar trepidacions en la imatge ni barques mogudes.

 Canon 5D MkII amb el Canon 17-40 a 17mm

f/11, 2s, ISO 100, trípode i cable. Degradat invers de 3 passos mogut



El cel ben cobert, com podeu vore. Però a les postres no em desagrada com queda el contrast entre els grissos dels núvols i les barquetes de color, no?

Canon 5D MkII amb el Canon 17-40 a 17mm

f/11, 2s, ISO 100, trípode i cable. Degradat invers de 3 passos mogut

Per als que no sou de València i/o no heu visitat mai aquest indret vos l'he de recomanar per dos motius. El primer per fer unes fotos, és clar. El segon per fer-vos un arròs amb galeres en el restaurant "La Primitiva". Totes dues coses vos faran saltar les llàgrimes.

Pensat i fet

El pronòstic era de cel ras. Vaig pensar que no valia la pena matinar. Em vaig ficar al llit amb la idea de no eixir. Però, automàticament, vaig obrir un ull. Vaig mirar el despertador. Marcava les 6:00h. Vaig veure que arribava a fer les primeres llums. Així que vaig agafar el cotxe i vaig anar cap a la marjal, aquesta vegada en solitari. Com diu l'expressió valenciana: pensat i fet.

Canon 5D MkII amb el Canon 24-105 a 58mm

f/11, 2.5s, ISO 200, degradat neutre invers de 3 passos i neutre d'1 pas "al reves" per baix, trípode i cable

L'escletxa que no va ser

Quan vàrem eixir de València plovia una mica. La cosa no pintava massa bé. Una vegada decidit el lloc vàrem tindre una treva per fer algunes fotos. Va ser el típic día que saps que pots fer la foto de la teva vida si s'obri una xicoteta escletxa entre els núvols. Però no es va obrir...

Canon 5D MkII amb el Canon 17-40 a 40mm

f/11, 30s, ISO 100, degradat neutre soft de 3 passos i degradat neutre soft de 2 passos, trípode.

Un lloc difícil

Un lloc difícil. De nou, de la mà dels companys Vicent i José Luís em vaig adentrar pels meravellosos paisatges de l'Albufera. Vàrem anar a un raconet preciós, però un autèntic trencaclosques amb molts elements per intentar ordenar i treure algun profit. A més a més les condicions no varen ser les millors possibles, però així i tot, alguna foto es va fer...
Com sempre un plaer compartir aquests moments i la interessant tertúlia fotogràfica posterior.

 Canon 5D MkII amb el Canon 17-40 a 21mm

f/8, 1/3s, ISO 100, degradat de 3 passos neutre soft, trípode i cable

 Canon 5D MkII amb el Canon 17-40 a 17mm

f/8, 1/6s, ISO 100, degradat de 3 passos neutre soft, trípode i cable

Canon 5D MkII amb el Canon 17-40 a 20mm

f/8, 1/10s, ISO 100, degradat de 3 passos neutre soft, trípode i cable

La marjal

Dues sessions en terres valencianes. La primera d'elles va ser improvisada, sobre la marxa, al veure que el cel pintava bé i podía haver bones llums. Vaig acudir a un lloc molt conegut i fotografiat de l'Albufera. Quan vaig arribar allò era un autèntic formiguer de gent fent el gamba i de trípodes agafant posicions. Així que vaig decidir abandonar el lloc i perdre'm pels camps sense cap lloc concret on anar. Va arribar un moment que vaig aturar el cotxe i em vaig posar a fer fotos.

 Canon 5D MkII amb el canon 17-40 a 17mm

f/11, 2s, ISO 100, degradat invers de 3 passos al cel i degradat neutre d'1 pas montat al revés per minimitzar la transició de l'invers, trípode i cable

Canon 5D MkII amb el canon 17-40 a 40mm

f/8, 3,2s, ISO 100, degradat invers de 3 passos al cel i degradat neutre d'1 pas montat al revés per minimitzar la transició de l'invers, trípode i cable 

Canon 5D MkII amb el canon 24-105 a 32mm

f/8, 8s, ISO 200, degradat invers de 3 passos, trípode i cable 

La segona sessió va ser en la mateixa localització, va ser "la sessió oficial", la que ja tenia prevista. Havia quedat amb l'amic Vicent Puchol, bon coneixedor de la vida i els laberíntics camins de la marjal. Aquest matí el cel no ens va acompanyar tant. Però alguna foto vàrem fer i el plaer de compartir moments amb bons companys no té preu.

Canon 5D MkII amb el canon 24-105 a 35mm

f/11, 8s, ISO 100, degradat invers de 3 passos, trípode i cable.

Canon 5D MkII amb el canon 24-105 a 58mm

f/16, 1/8s, ISO 100, degradat invers de 3 passos, trípode i cable.