Arriba la tardor i, com cada any, els blocs i les xarxes socials amb temática fotográfica s'omplen d'imatges ocres. Cada any els mateixos comentaris: enguany la tardor ve molt tard, ploura i cauran totes les fulles, està tot molt sec... És com una mena de ritual anual al què estem convocats els fotògrafs de paisatge. Una cosa que em crida l'atenció des de fa temps és com la paraula "tardor" resulta atractiva per la gent castellanoparlant. He vist comentaris de gent castellanoparlant en blocs que fan servir el català on comenten que aquesta paraula els crida l'atenció o els agrada.
Jo sóc de les darreres genaracions que per aprendre la llengua dels meus ancestres vaig haver de fer un esforç personal i autodidacta. Durant la meua infantesa em varen negar la meua llengua i, amb prou feines, encara vaig tindre la sort de gaudir de dues assignatures durant la carrera en valencià. Vaig comprar llibres, vaig estudiar gramática i vocabulari i em vaig examinar, tot pel meu compte. Recorde un llibre d'Enric Valor que em va agradar molt: "Millorem el llenguatge". Allà vaig aprendre una altra forma d'anomenar la tardor que em va encantar: "Primavera d'hivern". I és que, realment, després de la sequera estival, la tardor és una primavera autèntica, amb un esclat de vida i color. Tanmateix com avui, dia 9 de Novembre de 2014, potser comence la primavera d'hivern de la meua llengua i de la meua terra.
