dilluns, 29 de febrer del 2016

Efectes secundaris

La platja de la muntanya era molt més polivalent del que us vaig explicar en la darrera entrada. Tenia efectes secundaris. Vull dir amb això que no tot era fotografia d'aurores en la platja de la muntanya. En un raconet hi tenia una surgència d'aigua que generava un petit rierol. Allà es barrejava la sorra de diferents colors i el glaç, originant formes capricioses i surrealistes que podien tenir entretingut a qualsevol durant una bona estona.



L'altre efecte secundari de la platja de la muntanya era el cementeri. A tocar de la platja hi havia un cementeri que segurament és un d'aquells llocs on qualsevol voldria descansar eternament. Quan ja n'estaves fart de fer aurores a la platja tan sols calia caminar uns centenars de metres per buscar un motiu diferent amb què emplenar les fotografies.


dijous, 25 de febrer del 2016

La platja de la muntanya o la muntanya de la platja

Ja retornat del viatge a Noruega ara ve la llarga tasca d'endreçar, classificar i pocessar els centenars de fotos fetes. Un viatge d'aquesta mena sempre suposa un important esforç de síntesi a la tornada i d'ordenació dels moments viscuts. Però possiblement el més complicat és valorar com podem transmetre aquestes sensacions en les imatges que mostrem.

Normalment en aquest tipus de viatge sempre tenim algun dels molts llocs que visitem que ens toca una mica més la fibra sensible que la resta de llocs. En aquest cas hi va haver una platja que em va captivar. És la platja de la muntanya o la muntanya de la platja. Un lloc d'aquells llocs que no deixa indiferent.


Vàrem tindre l'oportunitat de venir en diverses ocassions, normalment de nit. El joc de llums i ombres de la lluna jugant amb la muntanya ja per si sol era espectacular. Però, a més a més vàrem tindre la cirereta de les llums del Nord en aquesta platja en més d'una ocassió.


Al ser un lloc molt obert era possible disparar cap a l'aurora pràcticament sortís per on sortís.


Si bé l'enquadrament màgic era el que incloia la muntanya de la platja juntament amb la platja de la muntanya.


Un lloc encisador per retrobar-me amb les llums verdes una anys després. Què més es pot demanar?

dimecres, 10 de febrer del 2016

El meu premi

Aquella tarda vaig estar pensant molta estona si valia la pena sortir a intentar-ho. El cel havia estat cobert tot el dia i ho seguia estant. Però a última hora semblava que s'obria una mica i es va activar l'interruptor del sisè sentit. Recorde que abans de sortir de casa li vaig dir a la dona: "Aquest és un d'aquells dies que puc tornar sense fotos o, per contra, amb la memòria plena".
En arribar a la localització (un clàssic) la cosa pintava molt bé: cel amb núvols interessants, una escletxa a sobre de l'horitzó i mar mogudeta. Ara ja només quedava que batre la coctelera i esperar una mica.


I, com era d'esperar quan el Sol va arribar a l'alçada de l'escletxa, l'espectacle va estar servit. Va haver una explosió de llum i color d'aquelles que es pot veure molt poques vegades. Els núvols es van tenyir de vermells i taronges mentre les onades batien constantment. Sabent que estava davant d'una ocassió especial calia temperar els nervis i actuar amb sang freda, encara que de vegades és ben difícil...


Les fotos d'avui són d'aquelles que hom podria pensar que porten la saturació a tope. Res més lluny d'això, la saturació de color està baixada 8 punts i així i tot sembla que estem davant d'una situació irreal. I aquesta és la veritable essència de la meua manera d'entendre la fotografia: haver visitat aquest lloc centenars de vegades fins trobar una situació tan extraordinària com aquesta sense necessitat de crear-la artificialment. El premi a la constància i al deixar-se sorprendre per la natura. El meu premi.

dilluns, 1 de febrer del 2016

300

Amb la present entrada el bloc ja en té 300, nombre rodó. A més a més la propera setmana farà 6 anys que vaig encetar-lo. Com a persona constant que sóc l'he anat alimentant amb freqüència bastant regular i he pujat fotos a mesura que he anat fent-ne. Al llarg de tot aquest temps han passat moltes persones per aquest humil espai. Algunes hi són des de l'inici, altres ja no hi són i d'altres tot just acaben d'arribar. A tots vosaltres que heu mostrat en algun moment interés i heu invertit alguns segons en mirar i llegir el que faig vos vull donar les gràcies.


Quan el bloc va naixer les xarxes socials tot just començaven a treure el nas. A poc a poc s'han apropiat de part de les nostres vides. Cada dia consumim centenars d'imatges a traves d'elles, mostrem la nostra complacència amb un clic o limitem el nostre llenguatge a la tirania que abasta fins a 140 caracters. Tota aquesta despersonalització fa que em mantinga fidel al bloc, perquè trobe que és una manera molt més genuina de gaudir de la vostra companyia. Confie en seguir endavant amb la mateixa empemta de l'inici. Al final el bloc és com un animalet que has de cuidar, l'has d'alimentar sovint. 


Acompanye l'entrada amb imatges que havia perdudes pel disc dur i que aviat deixaran de ser imatges perdudes pel meu disc dur per passar a ser imatges perdudes en la immensitat d'internet. Són fotos captades al viatge que vaig fer al "gran nord" ja fa 3 anys. Aprofite per comunicar-vos que aviat tornaré al "gran nord" i que tinc l'esperança de poder gaudir com ho vaig fer la darrera vegada. Tanmateix espere que algú de vosaltres també puga gaudir, ni que siga uns instants, amb les imatges que portaré. Si és així l'objectiu del bloc estarà assolit. Imatges i instants.