diumenge, 15 de desembre de 2013

Els amants

La rutina més rutinària potser és el desplaçament fins el treball. Dia rere dia el mateix trajecte, a la mateixa hora i de la mateixa manera. Ja fa anys que jo vaig a treballar amb el tren. Això em permet fer el desplaçament d'anada al matí mig endormiscat encara. Puge, em sente al costat dels matixos desconeguts-coneguts de cada dia i mire per la finestra sense veure res. Van passant els mateixos pobles, els mateixos arbres, les mateixes fàbriques i no els pare la més mínima atenció, ja els he vist moltes vegades. És com una mena de deixar-me portar en una especie de sedació superficial que em deixa el cap en blanc i de la qual després no recorde res.
Però l'altre dia va passar una cosa.  Una cosa que va trencar la monotonia habitual. A l'estació de Sant Feliu vaig veure una pintada, una pintada que abans no hi era, una pintada que deia: "No hi havia a Sant Feliu dos amants com nosaltres". Immediatament el meu cervell es va activar. Va esclatar Estellés. I vaig començar a pensar en qui hauria fet aquella pintada. Serà una persona jove o gran? Com serà la seva amada o el seu amat? Serà una declaració d'amor? Serà un crit de desamor? I no puc parar d'imaginar històries passionals, enamoraments compulsius i rebolicades trames d'amor. Cada vegada que passe i veig la pintada el meu cervell s'activa i comence a imaginar una nova història d'amor. No puc parar...
Per favor, si algú coneix l'autor o autora de la pintada que el posse en contacte amb mi.

Canon 5D MkII amb el Canon 24-105 a 55mm
f/11, 1/20s, ISO 100, degradat de 3 passos i trípode



No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.


Vicent Andrés Estellés

12 comentaris:

  1. Una hermosa historia de amor. Y una bella imagen para ilustrarla.
    Un abrazo

    ResponElimina
  2. Hi ha una dita que diu, "qui no te feina el gat pentina". Doncs aixó et deu passar quan vas a treballar, jajaja.
    Últimament fas unes entrades a uns texts ben curiosos.
    Salut!

    ResponElimina
  3. Gracias Alfredo, en realidad la historia de amor está por desgranar :-)

    Potser tens raó, Jordi. Igual és millor anar mirant el smartphone que és el que fa actualment tothom en el tren i no mirar tant per la finestra.

    ResponElimina
  4. M'agrada la història i com l'has presentat. fa que em capti l'atenció i tingui molt interès en el desenllaç final.
    Bonica foto.
    Salutacions.

    ResponElimina
  5. Pintades per fer pensar..., fa uns dies que va sortir a la premsa que explicaven que hi ha tot un moviment (de pintades) dedicat precisament a això, a fer pensar. Guapa l'entrada!

    ResponElimina
  6. Estas tramant un llibre???
    Es diu que a la vida s'ha de escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill...
    Si l'escrius, jo vull un!!!
    i ja tens l'imatge per la portada!!
    :D

    ResponElimina
  7. No esta mal de tant en tant patir este tipo d'abstraccions, desconnectar de la quotidianitat i portar la ment al mes allà és símptoma de bona salut mental i emocional, la foto molt bona ben composta amb eixos reflexos i colors.
    Per cert cada vegada em resulta mes difícil comentar-te les entrades jaja
    Bon Nadal Pepet

    ResponElimina
  8. muy espectacular! me encanta!
    un abrazo

    ResponElimina
  9. Moltes gràcies a tots per comentar :-)
    Ja em perdonareu les meues cabòries, ja, ja...

    ResponElimina
  10. Ostres Dr., m'has deixat sense poder de reacció... jo vaig a treballar mirant el cel, els núvols i les boires... esperant tenir un forat per sortir a descobrir mon...
    Aquesta imatge té la força de la simplicitat, potent!!

    ResponElimina
  11. És que tu sempre seràs un romàntic, Pere

    ResponElimina
  12. Molt bonica la història, com la imatge. De vegades hom pensa que pintades com aquesta val la pena que es deixin veure pels murs d'aquest món, encara que durin el que trigui algú altre amb esperit "creatiu" a estampar-hi alguna grolleria pel cim.
    Ja em pots afegir a la llista de lectors d'aquest llibre futurible ;)

    ResponElimina