dimarts, 28 d’abril del 2015

La diferència és d'uns centenars de metres

Una d'aquelles coses addictives en Eivissa es sortir a fotografiar la posta de Sol. T'estalvies haver de matinar i, a més a més, segons com veges el cel ja pots intuir si val la pena sortir o no.
Supose que en la majoria de guies turístiques recomanen anar a veure algunaa posta de Sol. I supose que la majoria de guies recomanen els mateixos llocs. Com sol ocòrrer en situacions semblants, només cal desplaçar-se uns centenars de metres dels llocs "emblemàtics" (atapeïts de gent) per gaudir aquest espectacle en solitari en indrets, segurament, més espectaculars que els que recomanan les guies.
Una composició pensada des de feia temps. Només calgué esperar l'època de l'any que el Sol es ponía per el punt exacte.
 

dimecres, 22 d’abril del 2015

La noia

Aquell dia vaig sortir de casa amb dos objectius. Primer i més important: veure sortir la lluna sobre el mar i gaudir-ho. Segon i també important: Fotografiar-ho.
Vaig tirar cap als Esculls d'en Racó, vaig treure l'equip i em vaig menjar el bocata mentre esperaba que arribés el moment. A poc a poc la gent que hi havia va anar desapareixent, aliena a l'espectacle que estaba a punt de començar, era l'hora de sopar. Però va haver una noia que es va quedar rondant per allà, passejant i llegint un llibre.
Quan va arribar l'hora vaig entrar en acció: clic, clic... uns passos més a la dreta, clic, clic... Una mica més d'ISO, clic, clic...
Va haver un moment que la noia va venir al meu costat i em va dir: "Que bonic, oi?"
"Sí" - li vaig contestar. I mirant pel visor vaig continuar, clic, clic.....
Al cap d'un moment vaig veure que la noia havia desaparegut. "Tant que li agradava si que ha durat poc veient tot això", vaig pensar, clic, clic...
Però de sobte la noia va tornar a apareixer. Portava una compacta en la mà. Es va posar al meu costat i va començar a fer fotos, clic, clic...
 

dimarts, 14 d’abril del 2015

Azul de mar o de humo

Aquest bloc ja va tenint uns anyets. En el decurs d'aquest temps, de tant en tant, m'he asabentat de la marxa d'alguna persona. Alguna persona d'aquelles que mai has conegut personalment, però que té una trascendència pública i que, per un motiu o un altre, ha deixat una petja en la teua vida amb la seua obra. Recorde haver dedicat unes paraules el dia que varen partir a persones tan dispars com ara Labordeta, Cesaria Evora o Santiago Feliu.
Ahir va marxar Eduardo Galeano i les venes d'Amèrica Latina es van obrir de dolor.


La casa de las palabras
 
          A la casa de las palabras, soñó Helena Villagra, acudían los poetas. Las palabras, guardadas en viejos frascos de cristal, esperaban a los poetas y se les ofrecían, locas de ganar de ser elegidas: ellas rogaban a los poetas que las miraran, que las olieran, que las tocaran, que las lamieran. Los poetas abrían los frascos, probaban palabras con el dedo y entonces se relamían o fruncían la nariz. Los poetas andaban en busca de palabras que no conocían, y también buscaban palabras que conocían y habían perdido.
          En la casa de las palabras había una mesa de los colores. En grandes fuentes se ofrecían los colores y cada poeta se servía del color que le hacía falta: amarillo limón o amarillo sol, azul de mar o de humo, rojo lacre, rojo sangre, rojo vino...
 
                                                                                                         Eduardo Galeano
 
 

dijous, 9 d’abril del 2015

La cova de Venus

Ja feia molt de temps que tenia previst venir a aquest lloc de la costa occidental eivissenca a fer nocturnes. La cavitat està orientada cap a ponent i, per tant, la contaminació lumínica provinent de la península és important. Per això vaig pensar esperar a pillar un dia amb lluna que apaivagues tota la lluminaria peninsular. I quina millor lluna podía fer aquesta missió que una lluna plena, ben plena, com la de Setmana Santa...
Al cel no hi havia cap núvol i la lluna apretava de valent. Era una nit d'aquelles en que no cal la llinterna per caminar entre les roques de nit. Des de la cavitat es podía gaudir principalment de part de la constelació d'Orió, part de la constelació de Tauro i de la resplendor del planeta Venus a punt de pondre's per l'horitzó. Em va sobtar com, a simple vista, es podía veure el reflexe de Venus sobre el mar malgrat la gran quantitat de llum ambiental que donava el nostre satel·lit. Sabia que Venus era el tercer cos celest més brillant després del Sol i de la Lluna, però em va sobtar la seva "potencia" que es pot apreciar perfectament en la fotografía.
Després he estat buscant informació i he aprés coses interessantíssimes com ara que un dia en Venus dura el mateix que 243 dies de la Terra, que és l'únic planeta del Sistema Solar que gira en el mateix sentit de les manetes del rellotge o que, donada la seva orbita més propera al Sol que la nostra, té fases similars a les de la Lluna. La força de la seva brillantor és deguda a que està cobert d'una espesa capa de núvols que reflecteix més del 70% de la llum solar que rep. De fet a la seva superficie pràcticament no arriba llum del Sol.


dijous, 2 d’abril del 2015

Seguim acomiadant

Com deia en l'anterior entrada seguim acomiadant l'hivern a poc a poc. Les darreres nevades encara ens donen uns cims ben engalanats. La foto d'avui està feta des d'un d'aquells miradors del país que convida a aturar el temps. Malgrat unes condicions de llum no ideals és difícil abstenir-se de disparar.
Bones vacances per qui les tingueu.