dijous, 15 de setembre del 2016

Sobre la sort i la disort

Els que seguiu el bloc habitualment recordareu que allà pel passat mes d'Octubre vaig visitar els penyasegats de guix blanc al Parc Nacional de Jasmund a Alemanya. Aquell lloc amb els seus boscos em va agradar molt.
Doncs bé, preparant el viatge a Dinamarca vaig descobrir que allà també hi ha uns penya-segats de les mateixes característiques. De fet geològicament deuen ser la continuïtat dels d'Alemanya, ja que en línia recta tan sols hi ha uns centenars de kilòmetres de separació. Evidentment això hauria de constituir una aturada en el nostre viatge estiuenc i així ho vaig planejar. Vaig buscar informació, fotos, rutes... i, tot i no ser un viatge fotogràfic, va ser l'únic punt que tenia clar que m'escaparia algun moment a donar-li al botó. 
Un cop al lloc em vaig emportar la sorpresa que tot el que esperava no hi era. La fràgil vessant de guix va enfonsant-se a poc a poc i fa que, des de baix, nomes queda una estreta franja per on caminar que limita molt els possibles enquadraments. De fet les rutes vora mar que apareixen en els fulletons del lloc no es poden fer pel simple fet que la mar s'ha engolit la franja per on caminar. Per si això fos poc els miradors des de dalt són també molt limitats i la boscuria impideix una bona visió del lloc. Fotogràficament va ser una decepció. Però ja que hi era vaig fer una sortida i... va haver un cel espatarrant... llei de Murphy. Segur que si el lloc m'hagués encantat no hi hagués hagut aquell cel.