Ala de colibrí



Molt sovint hi ha icones fotogràfiques que están retratades fins a la sacietat i que envaeixen les xarxes. Un exemple pot ser el pinet de la Mar Menuda de Tossa de Mar. Un lloc d'aquells fotografiat milions de vegades i del que podem trobar infinitat d'imatges amb molts diferents tipus de llum. Aquest pinet segurament s'ho té molt cregut: tothom ve a fer-li fotos! Deu ser un pi molt vanitós.

 

Tot just passejant un dia, no gaire lluny d'allà, vaig trovar un altre pinet molt semblant, però que mai havia vist fotografiat. Pot ser no és tan bonic, ni tan espectacular, però també té dret que algú el fotografie, no? Així que al cap d'uns dies vaig tornar en millor moment de llum per fer-li una foto. De fet, crec que me l'estime més que al pinet de Tossa, que em sembla una mica xulet. I és que sempre he tingut debilitat pels menystinguts, pels proscrits i per les flors marcides. 

 

Hoy me propongo fundar un partido de sueños,
talleres donde reparar alas de colibríes.
Se admiten tarados, enfermos, gordos sin amor,
tullidos, enanos, vampiros y días sin sol.

Hoy quiero a patrocinar el candor desahuciado,
esa crítica masa de Dios que no es pos ni moderna.
Se admiten proscritos, rabiosos, pueblos sin hogar,
desaparecidos deudores del banco mundial.

Por una calle
descascarada
por una mano
bien apretada.

Hoy voy a hacer asamblea de flores marchitas,
de deshechos de fiesta infantil, de piñatas usadas,
de sombras en pena -del reino de lo natural-
que otorgan licencia a cualquier artefacto de amar.

Por el levante,
por el poniente,
por el deseo,
por la simiente.

por tanta noche,
por el sol diario,
en compañía
y en solitario.

Ala de colibrí,
liviana y pura.
Ala de colibrí

para la cura.

 

Silvio



Un any més

Des d'aquest petit espai personal que és "Imatges i instants" us desitge a tots els que em seguiu unes bones festes i que el 2016 siga, com a mínim, magnífic. 

Va d'arbres

Continue procesant material del viatge a Alemanya, ja llunyà. I és que el temps passa volant. Les 3 fotos que pujaré avui corresponen a arbres peculiars, pel seu tamany o pel seu color. Com ja vos vaig dir en alguna entrada anterior sobre aquest viatge, la part exterior i més exposada de la fageda presentaba tonalitats de tardor. Per contra la part interior era encara ben verda.



El bosc de Jasmund és una gran fageda que mai ha arribat a explotar-se forestalment i conserva l'aspecte verge de les antigues fagedes que anys enrere varen cobrir gran part del continent europeu. Aquesta fageda està catalogada com a part de les fagedes primàries dels Càrpats i està considerada per l'UNESCO com a patrimoni de la humanitat.

Un bon lloc on perdre's i on no descarte tornar alguna vegada. Natura en estat pur.

 

 

Mar calmada

Un lloc d'aquells que tinc en especial estima. M'agrada tornar, de tant en tant, a fer fotos. És una platja d'aquelles totalment canviant on la quantitat de sorra determina que es puguin veure unes roques o altres i dona opció a múltiples composicions. La llum de l'altre dia no va ser especialment espectacular. La mar, que normalment dibuixa unes llargues onades sobre la sorra, estaba plana com mai l'havia vist aquí. Però bé, això va donar peu a jugar a buscar les transparències del fons. 

Vent

Aquell dia feia vent. Un vent bastant molest i que va impedir que entrés la boira al bosc. Les branques eren sacsejades constantment per ràfagues continues. Al principi em va semblar que era un vent molt emprenyador. Després vaig descubrir que m'oferia boniques imatges contrastant els troncs estàtics amb les branques mogudes. Una suau llum lateral va acabar d'adobar el momento.

Fins i tot els petits detalls adquirien una altra dimensió amb el moviment

Boires correderes

Boires berguedanes correderes, d'una albada de la semana pasada. Una matinada d'aquelles que va valdré la pena l'esforç d'aixecar-se i conduir una hora i mitja.

Des de lluny

La meua amiga Esther m'ha dit moltes vegades que Montserrat és una muntanya per fotografiar-la des de lluny. I la veritat és que aquesta muntanya inconfusible té un perfil molt peculiar i espectacular. 



Guarnit de tardor

Abans que acabe de morir el color de tardor de les muntanyes, aprofitaré per pujar una foto del nostre Pedraforca guarnit de tardor de fa unes setmanes. No és una gran imatge ni amb una llum espectacular. Però a mi em sembla ben bonica.

El ball de troncs (i 2)

En la darrera entrada vos vaig explicar una sessió llarguíssima de fotografía, bosc i boira. Vaig pujar 3 fotos amb enquadraments tancats. Avui pujaré 3 fotos del mateix dia, però amb els enquadraments fets amb l'angular, buscant una visió més amplia de l'ambient. El ball de troncs d'aquell bosc és realment meravellós. Els senderols conviden a entrar-hi i perdre's en aquell espectacle magnífic.

Vaig venir buscant la tardor, però vaig arribar potser amb una semana d'antelació. Si ja és difícil encertar-la amb els boscos propers a casa imagineu com és de difícil encertar-la amb els boscos que hi són a més de 2000Km. Vaig observar, no obstant, un fet que mai m'havia adonat. Els faigs comencen a canviar la fulla abans en els llocs més exposats. D'aquesta manera, els arbres que estaven arran de mar ja tenien bonics colors (com podeu comprobar dues entrades abans d'aquesta). Tanmateix les fulles més superiors dels arbres ja han canviat de color, mentres que les que están més protegides cap a l'interior encara estan més verdes que un enciam. Així i tot aquest bosc té una bellesa especial.

I ja, per acabar i no cansar amb aquesta sessió maratoniana que vaig viure, vos pujaré una imatge del fotògraf admirant embadalit l'espectacle que la natura li va oferir aquell dia que difícilment oblidarà.

El ball de troncs

Aquell dia el pronòstic del temps no era gens prometedor. Així i tot, quan estàs lluny de casa, cal aprofitar i intentar treure el màxim de les situacions perquè és posible que no hi tornes a anar a aquell lloc mai més.

A les 8:00 del matí vaig començar a caminar sota una fina pluja. Una hora i mitja després estava en la localització triada: els penyasegats. La pluja combinada amb un persistent vent va fer infructuosa l'opció de fer fotos malgrat que el que tenia davant meu era preciós. Així que després d'uns pocs intents on era imposible sortir-se'n amb els filtres, la cámara i el paraigua vaig decidir marxar. El dia prometia ben poc, ja que el pronòstic del temps per la tarda encara era pitjor. Vaig endinsar-me en el bosc i una mica més a recer del vent vaig fer algunes fotos sota el paraigua amb la compacta. I em vaig posar a caminar, tot sol, per aquell bosc encantador. La passejada per sí sola ja valia el seu pes en or tot i que que no hi hagués fet cap foto.

Però va haver un moment on es va produir el miracle: va parar de ploure i va entrar la boira. Una boira espesa, d'aquelles de tallar amb ganivet.

I amb la boira va arribar la pèrdua de la noció del temps. Caminar, mirar, cercar composicions. El ball de troncs de la fageda se m'oferia amb totra la seva esplendor. Durant uns instants un cervató em va estar observant encuriosit. Segurament algún follet també em mirava.

Aquests darrers dies he llegit en diferents blocs de fotògrafs amics com els absorbeix el bosc i com passa el temps quan estàs a dintre seu. Doncs aquell dia va haver un moment que vaig veure que començava a enfosquir. Vaig apretar el pas per tornar. Quan vaig seure al cotxe vaig notar que les cames em pesaven. Eren les 18:00. Havia passat 10 hores a dintre del bosc, no m'havia assegut en tot el dia i només que havia menjat unes galetetes a migdia.