dimarts, 19 de juny de 2012

El fotògraf de la via làctia

Quan la immensitat t'aclapara és difícil expresar el que se sent. Intentar captar tanta grandiositat és una mena d'ofensa que fem a l'univers des de la nostra insignificància. És una espècie d'ofensa i és tot un repte. I és un plaer quan és una experiència compartida. Aquí teniu un autèntic "crack" en acció.

Canon 5D MkII amb el Canon 17-40 a 17mm
f/4, 22s, ISO 6400, trípode, cable.

7 comentaris:

  1. Un plaer per als ulls i per a tots els sentits.
    Una preciositat.
    Una immensa preciositat.
    Salut.

    ResponElimina
  2. Es una passada,viure un moment així Pepet!
    Saber apreciar el que tenim no es cap ofensa. Veure tanta inmensitat ens fa conscients,del petits que som. Petits i afortunants.
    Enhorabona!!

    ResponElimina
  3. Vicent i Esther, gràcies per la visita. Resta molt de camí per recorrer en el món nocturn...

    ResponElimina
  4. Hem poses les dents llargues amb les ganes que tinc jo de fer-ne, una magnifica imatge

    Salut!!

    ResponElimina
  5. Bones Dr.
    Sabies paraules i un gran record d'aquests dies que perdurarà molt i molt de temps, poques persones han contemplat i viscut tant intensament la nit, les nits com nosaltres dos i amb una gran sort i complicitat.
    Ha estat un plaer.
    Salut!

    ResponElimina
  6. Aquest cop en Pere i tu us he passat!!
    Quina menera de fer dentetes a la gent.
    L'enhorabona per la captura
    Salut!!

    ResponElimina
  7. Vinga, Bernat, només cal una càmara de fotos...

    Pere, "la noche me confunde"

    Jordi, jo no m'he passat, jo he fet el que he pogut. El que s'ha passat és en Pere

    ResponElimina