Sobre la globalització i la fotografia

Ja fa més d'una década que vaig visitar les Lofoten per primera vegada. Va ser un viatge de vacances d'estiu on gaudir del Sol de mitjanit. Portava una petita compacta i va ser un viatge sense gaire pretensions fotogràfiques. Ens vàrem allotjar en un hotel, el recepcionista del qual, ens va recomanar tornar-hi cap al febrer o març, que és l'època on les illes estan més boniques. Aquest missatge va quedar gravat en la meva ment com un projecte a fer alguna vegada. Van anar passant els anys fins que enguany, de manera sobtada, se'm va oferir la possibilitat d'anar-hi. Al llarg d'aquests anys que han passat ha esdevingut el "boom" de la fotografia digital i de les xarxes socials. Tanmateix les Lofoten s'han convertit en un d'aquells destins fotogràfics "de moda" els darrers anys, així que imaginava que la quantitat de fotògrafs que trobaria seria considerable. 

Realment la quantitat de gent que fa fotos ha crescut exponencialment des de principis de 2000. A més a més la facilitat actual per compartir imatges ha portat a que fenòmens com ara una aurora boreal, fenòmen espectacular i únic com pocs, s'haja banalitzat i sovint, quan en veiem una foto pensem: "Uf, una altra aurora". Certament l'experència de veure en directe una aurora pense que és una d'aquelles coses que s'ha de fer, si més no, un cop a la vida; i si es pot fotografiar millor encara. Per exemple aquella nit vàrem tindre un espectacle digne de la millor empresa pirotècnica del món: experiència a no oblidar.

En el moment àlgid de llums verdes varen aparéixer de sobte dues furgonetes plenes d'alemanys que sorollosament varen desembarcar,  i que literalment, ens varen envair i avassallar. Jo ja no vaig fer cap altra foto més. Altres nits també vàrem gaudir de companyia que, de vegades, era molt impertinent i maleducada a l'hora de fer llums o posar-se enmig. Conseqüències de la massificació.

Així vaig observar una sèrie de punts de pelegrinatge fotogràfic predeterminats on tothom es dirigia de manera sistemàtica. Un d'aquests punts era el pont de Hamnoy. Cada matí s'aplegaven una munió de fotògrafs al mateix lloc com si no hi hagués més llocs per fer fotos. Tots junts a fer la mateixa foto que ja havien vist per internet en més d'una ocassió. El matí d'aquesta fotografia vaig comptar 27 fotògrafs ( ! ). Fixeu-vos que hi ha una ovella negra disparant cap a l'altra banda. Aquest, segurament, faria bona amistat amb mi.

La foto a fer és la següent. El lloc és bonic de collons i les circumstàncies de llum, evidentment, cada dia poden ser distintes podent obtenir la imatge amb matissos molt diferents. Però la sensació va ser una mica d'estar envoltat de coleccionistes de cromos en busca del cromo que els hi faltava per completar la colecció.

Certament veure 27 persones de diferents nacionalitats en el mateix lloc fent la mateixa foto fa pensar i plantejar-se moltes coses. On queda l'originalitat? I la creativitat? Què és del factor preparació d'un viatge? Això és fotografia de natura o de paisatge?

Els que passeu per aquest bloc alguna vegada sabeu que no m'agrada anar a llocs molt trillats i que intente trobar llocs distints o punts de vista diferents. Com sempre passa en aquestes ocassions només cal apartar-se una mica de la "ruta clàssica" per trobar indrets de molta bellesa on fer fotos en solitari. Les tres fotos que vos posaré a continuació són d'una sessió molt bona "mano a mano" amb el company  Eduard Marquès en un lloc on no hi havia cap altre fotògraf més. Tots hi eren a les 2 o 3 platges on tothom que vaja a Lofoten ha d'anar a fer fotos...

I amb aquesta entrada done per tancat el capitol del viatge a Lofoten,

Llocs llunyans

Tots sabem que, probablement, les millors fotos que puguem fer seran preses en el nostre territori, a una distància prudencial de casa. La possibilitat de repetir els llocs i la coneixença del territori ens donen l'oportunitat de poder treballar les localitzacions, de preveure les condicions que tindrem i treure el màxim profit de cada lloc en el decurs del temps i dels intents. 

Quan fem un viatge fotogràfic a un lloc on difícilment tornarem estem molt limitats pel factor sort. No poder repetir els llocs ens aboca a confiar en la nostra fortuna a l'hora de tindre bones llums i difícilment trobarem allò que hem somniat durant tota la preparació del viatge a cada indret que visitem. Les nostres possibilitats seran, per tant, molt limitades; cosa que d'altra banda, ens porta en moltes ocassions a fer treballar el cervell i el cor quan no tenim gaire bones condicions.

Però hi ha un factor que crec que encara és més limitant, sobretot si viatgem a un lloc radicalment distint del nostre medi habitual. Tot allò que veiem, tot allò que sentim i percebem és tan diferent que arriba a saturar els nostres sentits. Trobem que TOT és fotografiable i intentem captar continuament tot el que ens envolta. Això fa que moltes vegades el resultat de les nostres imatges és un tant documental, merament descriptiu. No per això les imatges deixen de ser molt maques, però en aquestes circumstàncies resulta molt complicat ser original i podem perdre l'espontaneïtat que tenim a la vora de casa. 

Va de panos

Feia molt de temps (anys) que no feia panoràmiques. Normalment no he d'imprimir a grans tamanys i sempre he pensat que les panoràmiques són incòmodes per mostrar i veure a traves de pantalla. Durant el viatge em va sobtar que els companys en feien sovint. La veritat és que els espais de Lofoten, de vegades, era difícil encabir-los en una sola foto. Així que em vaig animar i vaig disparar algunes panoràmiques, pensant que potser després ni me les miraria, Però he montat unes quantes i el resultat no em desagrada, així que vos mostre tres de les que he fet. 

Efectes secundaris

La platja de la muntanya era molt més polivalent del que us vaig explicar en la darrera entrada. Tenia efectes secundaris. Vull dir amb això que no tot era fotografia d'aurores en la platja de la muntanya. En un raconet hi tenia una surgència d'aigua que generava un petit rierol. Allà es barrejava la sorra de diferents colors i el glaç, originant formes capricioses i surrealistes que podien tenir entretingut a qualsevol durant una bona estona.

L'altre efecte secundari de la platja de la muntanya era el cementeri. A tocar de la platja hi havia un cementeri que segurament és un d'aquells llocs on qualsevol voldria descansar eternament. Quan ja n'estaves fart de fer aurores a la platja tan sols calia caminar uns centenars de metres per buscar un motiu diferent amb què emplenar les fotografies.

La platja de la muntanya o la muntanya de la platja

Ja retornat del viatge a Noruega ara ve la llarga tasca d'endreçar, classificar i pocessar els centenars de fotos fetes. Un viatge d'aquesta mena sempre suposa un important esforç de síntesi a la tornada i d'ordenació dels moments viscuts. Però possiblement el més complicat és valorar com podem transmetre aquestes sensacions en les imatges que mostrem.

Normalment en aquest tipus de viatge sempre tenim algun dels molts llocs que visitem que ens toca una mica més la fibra sensible que la resta de llocs. En aquest cas hi va haver una platja que em va captivar. És la platja de la muntanya o la muntanya de la platja. Un lloc d'aquells llocs que no deixa indiferent.

Vàrem tindre l'oportunitat de venir en diverses ocassions, normalment de nit. El joc de llums i ombres de la lluna jugant amb la muntanya ja per si sol era espectacular. Però, a més a més vàrem tindre la cirereta de les llums del Nord en aquesta platja en més d'una ocassió.

Al ser un lloc molt obert era possible disparar cap a l'aurora pràcticament sortís per on sortís.

Si bé l'enquadrament màgic era el que incloia la muntanya de la platja juntament amb la platja de la muntanya.

Un lloc encisador per retrobar-me amb les llums verdes una anys després. Què més es pot demanar?

El meu premi

Aquella tarda vaig estar pensant molta estona si valia la pena sortir a intentar-ho. El cel havia estat cobert tot el dia i ho seguia estant. Però a última hora semblava que s'obria una mica i es va activar l'interruptor del sisè sentit. Recorde que abans de sortir de casa li vaig dir a la dona: "Aquest és un d'aquells dies que puc tornar sense fotos o, per contra, amb la memòria plena".

En arribar a la localització (un clàssic) la cosa pintava molt bé: cel amb núvols interessants, una escletxa a sobre de l'horitzó i mar mogudeta. Ara ja només quedava que batre la coctelera i esperar una mica.

I, com era d'esperar quan el Sol va arribar a l'alçada de l'escletxa, l'espectacle va estar servit. Va haver una explosió de llum i color d'aquelles que es pot veure molt poques vegades. Els núvols es van tenyir de vermells i taronges mentre les onades batien constantment. Sabent que estava davant d'una ocassió especial calia temperar els nervis i actuar amb sang freda, encara que de vegades és ben difícil...

Les fotos d'avui són d'aquelles que hom podria pensar que porten la saturació a tope. Res més lluny d'això, la saturació de color està baixada 8 punts i així i tot sembla que estem davant d'una situació irreal. I aquesta és la veritable essència de la meua manera d'entendre la fotografia: haver visitat aquest lloc centenars de vegades fins trobar una situació tan extraordinària com aquesta sense necessitat de crear-la artificialment. El premi a la constància i al deixar-se sorprendre per la natura. El meu premi.

300

Amb la present entrada el bloc ja en té 300, nombre rodó. A més a més la propera setmana farà 6 anys que vaig encetar-lo. Com a persona constant que sóc l'he anat alimentant amb freqüència bastant regular i he pujat fotos a mesura que he anat fent-ne. Al llarg de tot aquest temps han passat moltes persones per aquest humil espai. Algunes hi són des de l'inici, altres ja no hi són i d'altres tot just acaben d'arribar. A tots vosaltres que heu mostrat en algun moment interés i heu invertit alguns segons en mirar i llegir el que faig vos vull donar les gràcies.

Quan el bloc va naixer les xarxes socials tot just començaven a treure el nas. A poc a poc s'han apropiat de part de les nostres vides. Cada dia consumim centenars d'imatges a traves d'elles, mostrem la nostra complacència amb un clic o limitem el nostre llenguatge a la tirania que abasta fins a 140 caracters. Tota aquesta despersonalització fa que em mantinga fidel al bloc, perquè trobe que és una manera molt més genuina de gaudir de la vostra companyia. Confie en seguir endavant amb la mateixa empemta de l'inici. Al final el bloc és com un animalet que has de cuidar, l'has d'alimentar sovint. 

Acompanye l'entrada amb imatges que havia perdudes pel disc dur i que aviat deixaran de ser imatges perdudes pel meu disc dur per passar a ser imatges perdudes en la immensitat d'internet. Són fotos captades al viatge que vaig fer al "gran nord" ja fa 3 anys. Aprofite per comunicar-vos que aviat tornaré al "gran nord" i que tinc l'esperança de poder gaudir com ho vaig fer la darrera vegada. Tanmateix espere que algú de vosaltres també puga gaudir, ni que siga uns instants, amb les imatges que portaré. Si és així l'objectiu del bloc estarà assolit. Imatges i instants.

Macondo

Vaig anar a cercar boires i vaig trobar boirines. El silenci d'una passejada per la cinglera a primera hora del matí en solitud és una d'aquelles coses de la vida que no té preu. Vaig començar disparant contrallum, quan el Sol ja escalfava els núvols de tons càlids mentre a la vall la foscor i la fredor continuaven regnant.

Quan el contrallum es va tornar impossible vaig montar el tele i va arribar el moment de buscar detalls. Llums insinuants i siluetes que ofereixen una visió màgica, digna d'una novel·la de García Marquez.

De fet, en algun moment, em va semblar veure alguna casa dels afores de Macondo. Alguna casa que era la fàbrica de boira.

Com deia Gabo: "Macondo més que un lloc és un estat d'ànim"

Treient teranyines

De les dues sessions anterios que he pujat fotos, vaig aprofitar per fer una cosa que feia molt de temps que no practicava: llargues exposicions. Així que, aprofitant la mala mar que hi havia vaig treure les teranyines del big stopper i el vaig montar. Buscant jocs de línies. Una foto de cada localització.

 

La foscor

Arribar de nit als llocs té una característica que, segons com es mire, pot ser una sort o un inconvenient. I és que la foscor fa que ens passen inadvertides situacions que amb llum ens farien replantejar-nos l'accés als llocs.

La platja d'avui ja ha estat protagonista del bloc en alguna altra ocassió. És un dels llocs més fotogènics de l'illa d'Eivissa. Ja vos vaig explicar una altra vegada que l'accés al lloc, sense ser perillós, té algún pas delicat i molt aprop de la mar.

Doncs bé, aquell matí havia pronosticat fort vent. Vaig decidir venir a aquest lloc perquè quedaba arrecerat del vent de NW i vaig suposar que podría haver un cel potent també. Al sortir del cotxe vaig sentir com la mar picava amb força. Durant uns instants vaig il·luminar tenuement amb el frontal i vaig veure que sí, que hi havia bastant mar de fons. Encara era negra nit. Vaig començar a caminar cap al meu objectiu per la platja de roques, pegat a la paret que la delimita. En la foscor era difícil preveure la intensitat i la distancia de les onades i el soroll en algún moment feia venir esgarrifances. En el primer pas estret vaig sentir una onada petar fortament sobre la roca i va caure sobre mi una moderada pluja d'aigua marina. Bé no passa res, continuem. En el segon pas estret en la meua fosca indefensió vaig sentir una onada i sobtadament l'aigua em va arribar gairebé a la cintura (per no citar cap part noble). Vaig grimpar a una roca després de l'ensurt i vaig estar rumiant si valia la pena seguir. Després d'uns instants de dubte vaig optar per continuar, ja que el més "arriscat" ja havia passat i la tornada, amb llum del dia, seria segurament més fácil.

De fet, si hagués arribat de dia al parking i hagués vist la situació real, segurament hagués girat cua.

La tornada va ser més fácil, amb alguna carrera per evitar un nou bany.

Vos puje un refluxe i un fluxe intentant transmetre la força que portava el Mediterrani aquell dia.